Aquest matí m’ha passat una cosa molt extranya, que m’ha encantat.

Ahir van començar els “coles”, i amb ells, van començar també les caravanes. Doncs avui, en el trajecte cap a la feina, i just enmig d’un “parón-caravanil”, m’he parat a observar la cara de la gent. Hi ha gent que va molt estressada, canviant d’un carril a l’altra sense adelantar gens de recorregut. Hi ha gent que va molt adormida amb les marques del llençol encara a la cara. Hi ha gent que rondina i es fa mala sang per la impotencia de no poder apretar l’accelerador tant com voldría. I hi ha gent que és feliç, i va rebossant felicitat i contagiant-la a qui es vol empapar.

Ha sigut concretament un camió, que estava en el carril de més a la dreta possible. No tenia cap pressa. Portava un llibre, i com que alló estava paradíssim, l’estava llegint a sobre del volant. Jo el mirava de perfil, perqué estava un carril més a l’esquerra, i m’he quedat mirant-lo sense poder apartar la vista, perqué portava un nas de pallasso!

I com que el vermell es el color que més es veu, m’he fixat primer amb el nas de pallasso, però no s’acaba aquí la descripció. També portava unes ulleres enooormes de color fucsia amb brillantets. I no eren enooormes de les que es porten avui dia grans… Eren enooormes en plan “pepe gafez-que-mala-zueeerte-chato!”.

En aquell moment, ell ha notat la meva mirada, ha aixecat la vista del seu llibre, i m’ha mirat directa. Llavors m’ha senyalat amb el dit, obrint la boca teatrelitzant sorpresa, i m’he hagut de riure.

Ell ha sigut conscient de que tenía la meva atenció captada, i ha començat a gesticular de forma molt còmica, posant-se les mans al cap veient la gran caravana que teníem per tot el voltant. Se’n enfotía! Jo no podia treure’m el somriure de la boca.

El meu carril ha començat a accelerar, i m’ha fet molta pena perdre’l del meu costat. Aquest tipus de persones, son les que a tothom vol tenir aprop.

5:45h. Sona l’alarma. Yujuuuuuuuuuuuuu!! Marxeeeeeeeeeem!!! Quanta son i quanta felicitat. Una barreja extranya que nomé s’experimenta abans d’un viatge. Quan ets més petit, potser també abans d’una excursió o unes colonies.

6:00h. Surto de la dutxa i desperto a la Elsi.

6:15h. Surt la Elsi de la dutxa i ens acabem de fer les maletes.

6:30h. Sortim per la porta de casa. La Elsi gira cap a l’esquerra amb la intenció d’anar cap a la parada de taxis, i jo giro cap a la dreta amb la intenció d’anar cap a la boca del metro. Discutim mentre ens dirigim a la parada de taxis. Quan arribem fins on está el taxista, discutim més (ell ens mira sense sortir del taxi), i decidim, contra la voluntat de la Elsi, que agafem el metro.

6:45h. Ara em començo a sentir una mica culpable, i no paro de mirar el rellotge per veure quina hora es. Anem en silenci. Jo crec que arribem bé, el bus surt a les 7:15h.

7:00h. Perfecte! Ja estem a l’estació del nord! Anem a “informació” perque ens indiquin desde quina plataforma surt el bus. Em demana el bitllet, i quan l’estic treient i posant a sobre del taulell… Me’n adono de que per algún motiu que desconec, hi apareix la paraula “sants”. La noia del punt d’informació agafa el telèfon. Truca, i abans de penjar, que es quan jo he pogut activar l’antena, diu “vale vale, gracias”. Que passaaa???

7:02h. “Este bus acaba de salir, salía a las 7:00h desde la estación del norte, y a las 7.15h de Sants, si correis, tal vez llegais.”. Merda!!! No li donem ni les gràcies a la pobre dona, perque ara tenim algo molt més important a fer… Un taxiiiiiiiiiiiiii!!! “¿¡¿¡Donde hay un taxi?!?!”. Li pregunto a un segurata, o poli, o no se que era, però portava un gos. “Pues… en la calle!”. Osti es veritat, que encra estem dintre de les plataformes. Cooooooooooorre!!! Aqui!!! Aquest mateix!! Obrim la porta, i l’home amb una pachorra que te cagas, es gira (però no es gira només amb el cap, no… amb tot el tronc, com si tingués tortículis), ens mira amb els seus ulls petits, junts i protegits amb unes ulleres, i ens diu: “Tenéis que coger el primer taxi de todos, hay que seguir un orden”. Osti doncs mira, no et diré que me’n alegro perque tinc pressa… Però vale, anem al primer a veure si tenim sort, i en comptes d’orxata té una mica de sang!

7:06h. Arribem al primer de la fila. És un noi jove, forçut, i tatuat. “Vamos a sants, tenemos que llegar a las 7.15h!”. Ens mira, i diu… “Lo intentaremos…”. No sona gaire convincent, però no tenim més opcions. Ho provem. Semafors, cotxes, més semafors… Quins nervis. Ara si que anem callades. Ja ho deia ella que haviem d’agafar un taxi… Em sembla que ja he perdut la veu i el vot per tot el cap de setmana! Però com es que no ens haviem adonat de que posava Sants als bitllets? Ademés els haviem imprés totes dues, per duplicat… Tant se val, hem d’arribar. Em sento com els concursants de Pekin Express, amb la diferencia que nosaltres no guanyarem diners, com a molt, els perdrem si hem de comprar un bitllet nou.

7:15h. Ja estem arribant! El taxi encara no ha parat, pero jo ja m’he tret el cinturó i tinc la porta una mica oberta. Quan para, surto pitant. La Elsi paga, i també surt pitant. Encara está aquí! Em sembla que es aquest. “Este bus va a bilbao?”. “Uy, por qué poco os ha ido, ya nos íbamos!!!”. Estem salvades, contentes, i cansades. Comença el viatge.

Alarma per demà: 5:45h.

Uf, que aviat!!! És molt aviat!!! No sé ni si em podré posar les lentilles. Quan tinc tanta son, és impossible, es com si l’ull em digués… “Ei, deixa’m en pau que estic adormit!!! No vull res!!! Fora!!!”. Parpallejes un cop, i… plup!!! La lentilla a la pica.

Quins nervis!!! M’he de desfogar a aquí perqué ja estic farta de cridar-li a la orella a la Elsi: “Que demà marxeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeem!!”. I m’imagino que ella encara està més farta de mi! Però es que… demà marxem!!! A les 7h del matí surt el bus desde l’estació del Nord cap a Bilbao! I jo encara no m’he fet la maleta!!!

Cooooooooooorre!!! Sintetitza!! Ràpid! Poca cosa! Lo imprescindible! Deixa’m calcular… 4 dies… 4 calces… 4 samarretes… 1 pantalò tejano (todoterreno)… 1 toballola petita… el sac de dormir… 1 polar… la crema solar… 1 pijama… 1 xancles (mai se sap com serán les dutxes)… 1 tenda doble d’acampada… 1 asterilla… 4 mitjons… Ok. Demà quan m’hagi rentat les dents, posat el desodorant, i pentinat… Acabaré de fer el neceser.

Marxem al BBK live. Sálvese quien pueda. Ens llegim dilluns!

Que passeu un bon cap de setmana!!!

Avui al “curset de negociació”, altrament dit “cursillo de negociación” (que em sona millor perqué és com li dic sempre, estigui parlant en l’idioma que estigui parlant), just quan estàvem treballant les necessitats que té cadascuna de les parts a l’hora de negociar… Ens ha explicat un conte que m’ha encantat. Es diu “el gondolero”.

A Venècia, al costat d’un canal, treballava el nostre gondolero. Aquell matí, estava assegut a terra, en un racó del carrer on tocava el sol de ple. Tenia els ulls tancats, i un ampli somriure a la boca. La temperatura era ideal.

Un empresari català, que havia anat a Venècia a celebrar el seu viatge de noces, el va veure allà assegut, molt aprop del canal, i molt aprop també d’una gòndola buida. L’empresari i la seva recent dona, es van acostar al nostre gondolero, i aquest, va obrir els ulls sorprés, i els va saludar amablement.

- Hola bon dia!!!

- Molt bon dia! Que la porta vosté aquesta gòndola?

- Si, i tant! Els agradaría pujar a fer un passeig?

Van pujar, i un cop a sobre, l’empresari recorda lo complicat que és trobar un gondolero lliure a Venècia, i de sobte, se li acut un gran suggeriment per fer al nostre gondolero.

- Escolti, vosté hauria de posar-se al vell mig del passeig en comptes de seure en un racó del carrer.

- I perquè hauria de fer això?

- Perquè d’aquesta manera, estaría més a la vista de tothom, i tindría molta més feina.

- I perquè vull tenir més feina?

- Home doncs per guanyar més diners i poder viure millor.

- I perquè viuria millor?

- Perquè podria comprar-se moltes gòndoles, i contractar a gent que treballés per vosté, de manera que vosté no hauria de treballar i podría estar a la piscina que hi hauría al jardí de la seva nova casa, estirat, prenent el sol.

- Prendre el sol m’encanta! De fet, es el que ja estava fent just abans de que vostés vinguessin :)

De vegades em sento identificada amb alguna peli, amb alguna cançó, amb el raonament d’alguna amiga, o fins i tot amb el comportament d’algún desconegut.

Però avui he sentit una identificació incorrecta. Així que l’he canviat!