La 4ta es veu que no era el final…

Que fort. Sabeu perqué no va marxar al magatzem? No era per amor, no… Era perqué al magatzem no necessitaven a ningú!!!

Jo alucino amb com la gent pot mentir amb tanta tranquilita. El què s’arriba a fer per un polvo…

(Amb lo maca que havia quedat la història ú_ù).

Uf. S’aixeca pel matí atabalada. Ara arribarà a la feina i ell no hi serà. Avui anàva a l’altra delegació. Potser l’enyorança que sentirà  fins que ell arribi… Serà una rutina diària a partir d’ara si ell marxa. Li agafen ganes de plorar. Segueix treballant i pensa en el dinar que ha portat avui. No li vol donar més voltes. Aviat podrà parlar amb ell.

Ell arriba. Quan es veuen; "Como te ha ido?". "Muy bien, la verdad es que muy bien". Hi ha molta gent, i molta feina. Segueixen amb el que estàn fent, i esperen el moment de poder quedar-se sols. Sobretot i especialment ella. Tot i així, quan arriba el moment, és ell el que obre la conversa:

"Ayer cuando te fuiste, me diste una penita… ú_ù"

"Porque?"

"Porque me digiste ‘no te vayas’ con una carita…"

"Ya… Es que… No quiero que te vayas…"

"Y que me das para que me quede?"

"Lo que tu quieras"

"Tu ya sabes lo que quiero"

"Si, y por eso te lo digo…"

"De verdad?"

"Si"

"Entonces no me voy"

"Pero estas seguro? Piensalo bien"

"Yo siempre he estado seguro. Tu estas segura?"

"Si, lo estoy. Cuando me digiste que te ibas, empecé a arrepentirme y a hecharte de menos… y eso que todavia no te habias ido. No quiero que te vayas, quiero estar contigo"

"Sabes que te deseo muchisimo, no? Pienso en ti todas las noches antes de acostarme"

"Te voy a complicar la vida…"

"Porque? No lo haras"

"Eres consciente de lo que podria pasar? No piensas en lo que pasaria si tu mujer se enterara?"

"No. Es como tener que cruzar el rio, y ver que la unica barca que hay, se está marchando. No pienso en si se me va a romper la barca o en si va a volcar."

"Te quiero"

"Yo tambien te quiero. Mucho"

Si fos una peli, sería un final perfecte. Sempre m’he preguntat com seria una peli després del final, es a dir; suposant que la peli fos real i l’estiguessin filmant… Doncs seguir veient com seguiría la vida dels personatges un cop sortides "les lletres finals" i un cop les camares recollides. Per exemple, la peli de Naufrago… Com serà la vida d’aquest home després? I la que havia sigut la seva dona i va refer la vida pq pensava que era mort? S’acabará separant del marit? Pq si ho acaba fent, li haurà fet molta ràbia no haver-ho fet abans, quan el naufrago de la seva vida la va anar a buscar…

Doncs bé, aquí sí que podrem veure que passa després del the end, així que si la cosa es posa interessant, us mantindré informats.

Està decidit. Ella és la primera en saber-ho. Quan els altres li pregunten, ell encara contesta "todavia no lo se".

Sí, és el millor. Ella ho vol així, ha de marxar, això no podia ser de cap altra manera. Demà al matí ell marxa a l’altra delegació pq li expliquin com funciona tot plegat.

Aquesta tarda esta sent una merda. Ella està trista. Està molt trista. No somriu, no li fan gràcia les bromes de les seves companyes ni les sortides espontànies que tenen. Se’n va. Ara és en sèrio. Marxa. Quan arribi a la feina i miri al seu lloc, ja no hi serà. Perquè molestar-se en estar guapa cada matí? Ell ja no la veurà… Quan després de dinar vulgui gaudir de les converses de sobretaula que tenien, les haurà de recordar, perquè ja mai més tornaràn a ser reals.

És hora de plegar. Surten cap a fora, els dos saben que volen dir-se algo, però hi ha molta gent. Quan per fi es queden sols, arriba el bus d’ell. Ell la mira com dient… "m’anaves a dir algo, oi?". Ella fa que sí amb el cap i li deixa anar un "no te vayas…" amb molt de sentiment. Es separen.

La tarda no s’arregla. La nit no pinta millor tampoc. Parla amb una amiga pel msn dp de sopar. No té preu. Sempre l’anima. Ara ja no està tant trista. Se sent amb forces. La conversa ha anat plena de positivisme i de reflexions. Ella s’ha adonat d’una cosa molt important: No vol que marxi. Realment, no ho vol.

Ara l’invaeix la por. Una por tremenda. I no és pas por a estar-se equivocant al dir que no vol que marxi. Feia temps que no tenia tant clar un pensament. Tampoc li fa por el futur o el que pugui arribar a sentir per ell. Ni tant sols li fa por el que puguin dir els companys de feina si s’enteren. Res d’això li importa en aquests moments. La unica preocupació que té, la unica por, la única angoixa que la deixarà intranquila tota la nit, és la de no estar a temps de rectificar.

Ella no pensava que era tant important per ell com per rebutjar una oportunitat així. Es queda flipant, i necessita unes hores… uns dies… per assimilar tot aixó que ha passat i que està passant. Sort que hi ha hagut el cap de setmana pel mig. Li ha anat molt bé poder-ho pensar desde diferents punts de vista… en calent… en fred… consultant-ho amb les millors amigues que té… amb el coixí… amb el insomni… veient-se reflexada en una serie de la tele… Sí, n’ha tingut prou. Ho té clar;

Sap perfectament que el millor és que marxi. Ojos que no ven… corazón que no siente (o cagarada que trepitjes, com diu ma mare… que possiblement tingui més raó ma mare que el dit popular, però d’això ja reflexionarem un altre dia). Un dia va decidir tallar amb això per uns motius molt clars, i sap que això és el que vol, sap que això és el millor.

Evidentment no li ho dirà tant clarament. A buen entendedor, pocas palabras.

"Que has decidido?"

"No… Yo no soy nadie para decidir esto, tienes que decidirlo tu, poner las cosas en la balanza y escojer lo que mas te convenga…"

"Ya las he puesto, y ya lo he decidido, si solo puedo mirarte, me voy; si me das mas, me quedo. "

"En realidad creo que es mejor que te vayas. Es una oportunidad muy grande y no quiero que la pierdas por mi. Esto va a ser un placer inmediato, pero irte puede suponer algo mas grande a la larga en tu vida. "

"Yo… ya lo he decidido, ahora voy a decirselo al jefe, pero… Quiero que tu me digas claramente si la situación cambiaria o no…"

"Que has decidido?"

"Contestame…"

"No, dimelo tu"

"Me voy"

"Si?"

"Si"

"Lo sabia"

"(mirada de "que hi farem")"

Uoooo, adeu!!

Torno a ser en Jun, que em colo al Cuac per a saludar a la Xènia, i donar-li la benvinguda després d’aquestes vacances d’estiu!! Com ha anat, Xènia?

Ja se que no les has fet, però bueeeeeeeeeno, al menys l’any passat en tenies el doble u_u… espero que aquesta nova feina sigui molt bonica i preciosa, i que la gaudeixis molt moltíssim.

I sobretot, espero que facis molt de Quaquing!! Estic espitós per llegir les teves aventures O_O… de fet, no dormo pensant en quin serà el teu proper post u_u

Uooooo, hola!!

Tenia preparat un post, parlant de lo farta que estava de la feina, dels jefes, i de la mala sort d’haver anat a parar a aquesta empresa, però amb tot el festival de lo del carnet, estàva tant contenta que, fins i tot el més insuportable, em semblava un tio de puta mare… Algo inexplicable que mereix un post a part.

El cotxe desde que el vaig agafar, que no l’he deixat. Em perdo cada dia, però tant se val, m’encanta. Em sembla que estic enganxada, i no és una droga barata, però tampoc m’importa; sarna con gusto no pica! El que sí que pica són els meus jefes.

Tinc un jefe i una jefa. Són absolutament complementaris. Ell és borde, estúpid a més no poder, arrogant, maleducat, cridaner i amic de les paraulotes. Això sí, en el fons té bon cor. Ella és freda, calculadora, falsa, hipòcrita, i amiga de les punyalades per l’esquena. Això si, és molt amable.

No sé quin és pitjor, suposo que ell, perquè fa que l’ambient sigui una merda, que hi hagi tensió, que estiguis pensant constantment; a veure que em dirà ara… De fet totes les secretàries han marxat pel mateix motiu; no el suportàven. Alguna l’ha portat a judici i tot. Realment és fàcil d’agafar una depressió estant aprop seu, perquè et tracta com si fossis un drap brut d’aquells que estàn tant bruts que no val la pena ni rentar. Però no tinc collons d’agafar una baixa per depressió. Tampoc en tinc per contestar-li, per engegar-lo, o per rebotar-me. I com que no m’hi torno, cada cop se’m pugen més. Avui ha sigut lo últim ja;

Em truca ella i em diu; "oye una cosita, ese pelo que llevas, tienes que cambiarlo, ponlo suelto o mas peinado". He flipat. Tampoc li he contestat, però estan flipant si esperen que me’l canvï. Ademes que ja fa 4 mesos que estic treballant aquí i que el porto així. Ja és rondinar per rondinar.

Vull que em facin fora, però no ho farán perqué necessiten 2 secretàries més (si marxo jo, serien 3); em fa por dir; "té 15 dies perquè marxo" perquè llavors, si ja estàn irritables i putejant, sabent que marxo estaràn pitjor durant aquestes dues setmanes; i clar, tampoc vull marxar sense donar-los els 15 dies perquè me’ls treurán del finiquito i no els podré denunciar perquè serà legal.

Em despentinaré més encara, a veure si s’enfaden i em fan fora per revelde. Vaig a comprar laca.

Com pot ser que algo creixi i segueixi creixent només amb aigua? Fa dies que ho penso. Perquè hi ha plantes que estàn en testos i dius; bueno, serà la terra que té propietats, fems, vitamines i coses. Però hi ha una, que el primer dia que vaig arribar a l’oficina, eren 3 o 4 pals en aigua (en mitja ampolla Viladrau de 0,50cls), i caram, ara està això plé de fulles i d’arrels!

És curiós. En canvi, quan et regalen una flor i la poses en aigua, s’acaba pansint i no treu pas arrels. Serà que això que creix tant no fa flor? Per cert, no li ho digueu a ningú, però no m’agrada gens que em regalin flors, perquè es que… al moment molt bé, però després que fas? Clar, no la tirarás a les escombraríes així tota maca! T’has d’esperar a que es posi fea i pocha, i d’aquesta manera estigui ja justificat. I mentrestant, van sortint mosquetes i bitxets, ole ole! A part de la pudor que fot, no? És molt més pràctic que siguin de plàstic. Tot i que jo encara prefereixo que sigui una entrada al cine, una piruleta, o qualsevol altra cosa

"Xènia, saps on està el carrer Velàzquez?". "No pas". ""Doncs tanca l’oficina i ves a buscar-lo que a les 19h haurás de portar clients perquè vegin el pis".

Queeeeeeeee?! Pam! Tal cual! Així de facil, no? Això em passa per queixar-me d’aburriment! Amb lo tranquila que estava jo… Però si jo no serveixo per vendre!!! Déu meu senyor, dona’m forces per saber que dir…

"A partir d’ara tu també farás visites, que aquí no donem abast".

Clar que no doneu abast home de Déu, si teniu una sola comercial per 4 oficines! Tot per empenyar-vos amb els putus contractes mercantils de merda…

"Tindré contracte mercantil com la comercial?". "No, t’he renovat el teu, com a secretaria, per 9 mesos més".

9 mesooooos?!?! Diooos! Si jo no he aguantat més de 6 mesos en CAP empresa! Me’n hauria d’alegrar per això, no? Se suposa que l’estabilitat és positiva. No ho sé. Ja he fet una visita, i encara no he reaccionat; massa moviment de cop. Estic en trance. (@_@ titto nanno…)

Ara feia dies que no m’aixecava a escombrar, i avui, al passar amb l’escombra per darrera de la taula abandonada, per on no passa mai ningú, he notat una presència.

Primer semblava un pèl creuant-me la cara, però ràpidament m’he adonat de que era molt més fi, i que no me’l podia treure. Argh!!! M’ha agafat picor per tota la cara i per tot el cap!! I clar, ja temiendome lo peor, he aixecat la vista cap al sostre. Efectivament. Allà just a la cantonada, estava ella, amb el seu cos petit i les seves potes extra-largas… Mirant-me amb els 8 ulls que m’he imaginat que deuria tenir… Eeeecs! He de treure això de l’oficina!!

Bueno, aquest ha estat el primer pensament, però seguidament ha arribat el segón; Xènia, tu no t’atreveixes a tocar-la, no t’enganyis… Això, atines malament, comença a correr pel sostre o per les parets, i el festival que es lia! Llavors ha aparegut el tercer pensament; que la mati la dona de fer feines! Que a la pobre sempre li toca fer la feina bruta (pq la neta, ja la faig jo). Però el quart pensament ha arribat sense demanar permís; com la matem i vingui tota la familia al funeral, serà pitjor el remei que la enfermetat… Quan estàva a punt d’aparèixer el cinqué pensament, ella ha parlat. "Uns cervells tant grans i tant mal aprofitats… Tot el sant dia pensant en tonteries… Aquests humans…".

Ens hem fet amigues. M’ha dit que es diu Fransis. Hem arribat a un acord; jo li deixo la cantonada posterior esquerra per viure, i ella es menja els bitxos que entrin a l’estiu.