Mes: febrer de 2004

Heu vist mai a un crio, que el dia del seu aniversari, en el seu primer any, hagi apagat l’espelma sense ajuda?? Jo ho he vist avui, i no se m’oblidará en la vida!!

Estavem cantant “cumpleaños feliz” (no em pregunteu perquè, si TOTS parlem cátala sempre), i quan acabem… “vaaa, una foto!!”.

Tots mirant a la nena. La nena acosta la mà cap al pastís. L’acosta una mica més. Allarga el dit índex. Toca el foc. Apaga l’espelma. Ens quedem TOTS uns segons esperant la reacció. I un segon més tard, esclata un plor. Algú diu… “s’ha cremat”. Intel.ligent reflexió. A partir d’aquí, reaccionem. Ha sigut flipant xDDD. Després no podiem parar de riure. No sé si es que no ens ho creiem, o que ens han abduit a tots per uns segons, o que la neu ens ha afectat…

La setmana passada, vam decidir anar a Sitges, amb molta il.lusió i ganes de veure moltes carrosses, comparses, disfresses… Esperança de veure-les passar fins a les 6 de la matinada, energia per un "tub"… I quan vam arribar, se’ns va caure tot a terra: Resulta que NO és dissabte la rua. Es fa diumenge, i dimarts (que dius… vale xatus… que la gent treballa i tal!).

Però avui si! Al meu poble sempre ho fan una setmana després. I no serà Sitges, però vindràn moltes comparses dels pobles del costat que vulguin aprofitar la disfressa de la setmana passada.

Moltes gràcies Jun :_ )  ;*  :D

Començo a tenir complexe de concursant d’OT o GH.

Ja he passat dos filtres, si passo el de demà i el del dilluns, ENTRO! Sembla que cada dia puji un esglaó. El primer va ser ràpid i fácil. Avui ja tenia nervis esperant la trucada. Com més s’acosta el final, més selectius són.

Un gran vidre que dona al carrer. Veus a tothom que hi passa. Tothom que hi passa et veu.

Veus com actuen, com putejen, com caminen, com descansen, com vesteixen disfraçats, com parlen amb el gos, com es paren i et miren.

Amb el nas vermell, el gorro groc, el vestit de ballarina, i la barba de dos dies, et senyalen i mantens una conversa sense paraules a través del vidre transparent.

… Que "garrulos" que arriben a ser!

Per fi el gran dia, per fi em munten l’escriptori, i podré parlar amb la gent del MSN de forma normal. No de la forma que ho estava fent fins ara: asseguda al terra, amb l’esquena apoiada al llit, el teclat sobre la faldeta, i el pc sobre la tauleta de nit.

Riiiiiiiiiiing! Ueee ja están aqui!
– "hola"
– "güenas"
– "al fondo a la izquierda está la habitación" (evidentment al fondo a la derecha està el wc)
– "hji… que… una cozilla… ze ve que lahj patahj erang de aluminio, no?"
– "si…"
– "pué lahj hemohj traío de madera… que hago? lahj pongu?"
– "no no, que estas no eran!"
– "ah weno… pohj ya vendremoh…"

És una tortura. Mentre camines en direcció l’infern, ja t’autoconvences “vinga que només és una hora i au!”. Seus a la sala d’espera. Et criden… passes… t’acomodes… I tot comença.

Et posen la cera calenta, ja fas una cara així  >_<  pensant en el que vindrá. Pensant en l’estirada. I aixó, aquesta tensió, un cop, i un altre i un altre. Llavors, quan ja no et queden forces, ha passat lo pitjor. Només queda “repassar”. Et relaxes. La sensació de tortura desapareix, i passa a ser una sensació agradable i tot. La cera ja no és agresiva, ara és “calentona” (que és d’agraïr quan tens els peus gelats). I el que vindrà, ja no és estirada, sinó, gairebé massatge, pessigolles. És encantador quan ja no hi ha dolor.

Nois, us convido a que ho proveu. Al final… i en el fons; molt en el fons… és gratificant. Sí. La sensació final no té preu, i el fet de no "rascar" durant 3 setmanes, tampoc! La sessió… normalment sí…a menys que… hi hagi alguna amiga que… Però és arriscat. Penseu que un cop s’ha posat la cera, s’ha de treure (hagi caigut on hagi caigut xD).

De cop i volta, s’acaba la monotonia.

S’emporten la meva habitació. Tota la casa, és "la meva habitació". Pel passadís están els llibres, al wc hi ha la meva filera de calaixos de coses "demà ho endreço", a l’altra habitació, tota la roba posada sobre la fusta de planxar, a l’altra habitació (ja está, només en tenim 3 xD) la impresora i una caixa amb records de fa temps, al menjador la guitarra, el pc, i caixes i més caixes; a la cuina les meves sabates, i un parell de caixes més.