Categories
Fets

Per presumir, s’ha de patir

És una tortura. Mentre camines en direcció l’infern, ja t’autoconvences “vinga que només és una hora i au!”. Seus a la sala d’espera. Et criden… passes… t’acomodes… I tot comença.

Et posen la cera calenta, ja fas una cara així  >_<  pensant en el que vindrá. Pensant en l’estirada. I aixó, aquesta tensió, un cop, i un altre i un altre. Llavors, quan ja no et queden forces, ha passat lo pitjor. Només queda “repassar”. Et relaxes. La sensació de tortura desapareix, i passa a ser una sensació agradable i tot. La cera ja no és agresiva, ara és “calentona” (que és d’agraïr quan tens els peus gelats). I el que vindrà, ja no és estirada, sinó, gairebé massatge, pessigolles. És encantador quan ja no hi ha dolor.

Nois, us convido a que ho proveu. Al final… i en el fons; molt en el fons… és gratificant. Sí. La sensació final no té preu, i el fet de no "rascar" durant 3 setmanes, tampoc! La sessió… normalment sí…a menys que… hi hagi alguna amiga que… Però és arriscat. Penseu que un cop s’ha posat la cera, s’ha de treure (hagi caigut on hagi caigut xD).

 

stetic.jpg