No m’ho podia creure, i de fet, encara no m’ho crec.
Un company de feina; un tio guapo, atractiu (si nens, la primavera, que vols…), misteriós, tendre però alhora morbós… D’aquells que dius; "caram caram…(que n’és de trempat)". Sents curiositat, i de vegades, fins i tot atracció.
Parla… dient poc. Calla… dient molt.
I, sí; sabia que és més gran que jo. Jo li’n posava 32. Potser, com a molt 34. Encara no em puc creure que en tingui 48. És físicament impossible…
« Saps que ?? »
Ui, quan la iaia diu això, és que t’ha d’explicar algo. Algo… relativament important. Sinó mai ho diu. M’acomodo al sofá. Ella ja hi era.
Fa temps que no tenim veïns al costat. Es nota. Gairebé tot el veïnat de l’escala, és gent gran. L’advocat, sempre diu “bon dia” molt elegantment, tot “trajeao”. La del 5é sempre t’ho pregunta tot… fins i tot, què portes a la bossa. El que té el bar davant, et somriu desde el dia aquell que el vas esperar per agafar l’ascensor junts. El rondinaire, no et diu ni “hola”, però de fet, és millor així, perqué a la que obre la boca, ja no la tanca (i no per dir-te “guapa” precisament). Després està la que sempre et pregunta “com esteu tots?”, el que et diu que “fa bon dia, eh?”, la que et pregunta si estàs estudiant o treballant, el que et diu… “tu com et deies? Jo tinc una neta que…”, etc etc etc…
Però ARA, i just a la porta del costat, hi ha un noi, jove, i guapo (diu la iaia), que ha comprat el pis. Mon avia, ni corta ni perezosa… “ah, que t’has casat?” , “no no, això ben lluny! Vinc a viure sol”. Un dia que es troben a l’ascensor… i ja s’han explicat mitja vida. El noi li demanava perdò per adelantat pel soroll que faràn amb les obres, ja l’ha convidat per adelantat també a veure el pis quan el tingui tot llest, i s’han despedit amb un; molt de gust, ja ens anirem veient!!
Ma germana i jo flipant… I com és?? I quants anys deu tenir?? I com té el cabell ? Com anàva vestit? Porta ulleres? És alt? Portava bambes? Moreno?
“Sí, sí, sí, és molt guapo, i molt simpàtic!!”
Em sembla que ho he aconseguit! 4 mesos buscant "treure pes" a les fotos… I quan ja havia dimitit, ho he trobat! Gràcies Santi! :D
I quan semblava que ja l’havia perdut… allà venia ! L’he pogut agafar, clar que el preu que he pagat… NO ha sigut poc. ¿Saps quan corres moltíssim i, durant una estona llarga… que se’t fa aquella saliva… (bastant fastigós, per cert), que cada cop és més abundant? Doncs aixó m’ha passat quan he entrat al tren i m’he assegut.
Para a la propera parada. Penso: joder, aixó ho has de treure… Però estic lluny de la porta, i em fa vergonya aixecar-me, escupir, i tornar. M’aguanto.
Para a la següent parada. Penso: uff… no aguantarás gaire més. Però aquí baixa molta gent, aguanta’t a la próxima, que no falta res. Les galtes cada cop s’inflen més.
Propera parada. Semblo un hamster. Si em fan riure, se’m escapa. He de fer algo, ara sí que baixo. Merda, ara s’obren les portes per l’altra banda… És igual, de la próxima no passa.
Propera i; ja ha de ser la última. No aguanto més. M’agafen ganes de vomitar i tot. M’aixeco, la gent em mira com si anés a baixar, pero en comptes d’això, trec el cap… i m’allibero. Sento un « eeecs ! ». Anava a dir “ho sento”, però quan em giro, li estava explicant el que ha vist a sa mare. Decideixo no dir res. El que val és la intenció.
I tornant de la mani… agafem el tren (no entrarem en detalls, tots sabem com estaven avui tots els transports públics a aquestes hores).
Arribem a Sant Joan d’Espí. El tren no arrenca. No tira. Parat. Inmóvil. Una estona. Una estona més. Molta estona. La gent es comença a posar nerviosa. Un paio corrent per la andana. Un altre cop el mateix paio corrent en direcció contraria. Tothom inquiet, movent-se, mirant per la finestra, per l’altra finestra, preguntat “que passa que passa”. Avui era el dia menys indicat per a pensar en positiu.
Uns minuts més tard… ha sonat el « tititititi » que anuncia que les portes es tanquen. El tren ha arrencat. El maquinista ha dit pels altaveus: “El motivo por el cual el tren ha estado parado unos minutos en Sant Joan d’Espí, ha sido el desmayo de un pasajero”. Tothom s’ha quedat més tranquil. Fins i tot, han aplaudit. Deuria ser la inercia de la manifestació encara.
No serveixen de res aquestes paraules. No es parla de res més per enlloc. És molt fort. Hi ha coses que no m’entren. Encara sort que després d’accions com aquesta, hi ha reaccions humanes, amb gent que SÍ té cap, i sobretot, sentiments. Anem demà a la manifestació de Paseig de Gràcia a les 19h. És lo mínim (i potser, lo únic) que podem fer.
El mires. El veus. No t’ho creus. El tornes a mirar. Per un moment creus que és el moment més feliç de la teva vida. Si més no, et venen els records d’aquells dies tant fantàstics de la infancia, que no canviaríes per res del món. I somrius, i el crides. Et mira, no et reconeix. Han passat tants anys… « No me reconoces ? » « Me suenas pero es que no se… ».
Llavors ell tb reacciona. Es posa les mans al cap. Tampoc s’ho creu. Preguntes per les coses que us uníen en aquells dies. Ja res és com era. “Ha llovido mucho desde entonces…” diu. I té massa raó.
Us intercanvieu les adreçes de hotmail per parlar per el msn. No surten paraules. Ja no hi ha temes que us uneixen. Han passat més de 8 anys, i cap dels dos sou la mateixa persona. Ja no podrá tornar a ser el mateix mai més. És una llastima, i aixó t’entristeix, enorgullint-te a la vegada, d’haver viscut aquells dies amb aquella gent, en aquelles situacions, en aquell lloc, i d’aquella manera.
PD: “Hay que vivir la vida esfericamente; es decir, en todas las direcciones”. No té res a veure amb el post, pero m’encanta la frase.
^^^^ Bona tarda; el motiu de la meva trucada, és presentar-li la possibilitat de contractar, l’electricitat, a part del gas, amb Gas Natural. ¿Vosté ha vist…
**** Oye mira, lo que me tengas que decir, me lo pasas por fax, ¿de acuerdo?. Yo ya se lo pasaré a gerencia para que se lo miren.
^^^^ Discúlpeme; ¿estoy llamando a la calle mayor nº7?
**** No. Está llamando a una empresa. Esa dirección és la de mi domicilio particular…
I aquí és quan se li cau el “traje-jaqueta” d’executiu, la prepotencia, la gomina del cabell,, la corbata, …
Ara és un pare de familia que utilitza el gas per banyar cada nit al seu crio amb aigua calenta, per preparar amb la seva dona junts el sopar, i per convencer al gos (que està enganxat al radiador i es diu Coco) de que ha de sortir al carrer a fer pipí.
21.40: Arriba el tren. Pujo.
21.42: El tren no es mou.
21.44: S’apaga el motor i les llums.
21.48: Tots flipant.
21.50: Sonen els altaveus de l’Estació: “por motivos agenos a RENFE, hay un problema. Para mas información, diríjanse a los puntos de atención al cliente.”
21.52: La gent no sap que fer, baixa, puja, mira, pensa, flipa…
21.55: Sonen els altaveus de dins del tren: “les habla el maquinista. Hay un intento de suicidio, por lo que las líneas estan cortadas. No sabemos el tiempo que tardará en solucionarse el problema”.
21.56: Un home de la companyia, passa porta per porta explicant millor el problema. La policia ja s’està encarregant de tot. La persona está al pont de davant. Suposo que están provant de convencer al home de que “la vida es bella”. Més que res per no haver d’aixecar el cadáver, ni tenir judici. No ens indica fins quan podem estar així, pero sembla que, mori o no, va per llarg.
21.57: TOTHOM comenta el mateix, esclata la histèria col.lectiva. "Pero fins quan?!?!" "I ara que fem?!?!".
21.59: Decideixo pujar a dalt a trucar per telèfon.
22.02: Anuncien que el tren “efectuará su salida”.
22.03: Es tanquen les portes del tren.
22:03:01: Apreto el botó verd perqué s’obrin.
22:02:05: S’han fet els 4 segons més llargs de la meva vida. La porta NO s’obre. I no només no s’obre, sinó que, ademés, el tren marxa.
No tinc res mes a dir. Només que… si sabeu d’algú està pensant en suicidar-se, i ho pensa fer d’aquesta manera, li foteu una colleja de part meva. Merci.