El mires. El veus. No t’ho creus. El tornes a mirar. Per un moment creus que és el moment més feliç de la teva vida. Si més no, et venen els records d’aquells dies tant fantàstics de la infancia, que no canviaríes per res del món. I somrius, i el crides. Et mira, no et reconeix. Han passat tants anys… « No me reconoces ? » « Me suenas pero es que no se… ».
Llavors ell tb reacciona. Es posa les mans al cap. Tampoc s’ho creu. Preguntes per les coses que us uníen en aquells dies. Ja res és com era. “Ha llovido mucho desde entonces…” diu. I té massa raó.
Us intercanvieu les adreçes de hotmail per parlar per el msn. No surten paraules. Ja no hi ha temes que us uneixen. Han passat més de 8 anys, i cap dels dos sou la mateixa persona. Ja no podrá tornar a ser el mateix mai més. És una llastima, i aixó t’entristeix, enorgullint-te a la vegada, d’haver viscut aquells dies amb aquella gent, en aquelles situacions, en aquell lloc, i d’aquella manera.
PD: “Hay que vivir la vida esfericamente; es decir, en todas las direcciones”. No té res a veure amb el post, pero m’encanta la frase.