Categories
Fets

El que val és la intenció

I quan semblava que ja l’havia perdut… allà venia ! L’he pogut agafar, clar que el preu que he pagat… NO ha sigut poc. ¿Saps quan corres moltíssim i, durant una estona llarga… que se’t fa aquella saliva… (bastant fastigós, per cert), que cada cop és més abundant? Doncs aixó m’ha passat quan he entrat al tren i m’he assegut.

Para a la propera parada. Penso: joder, aixó ho has de treure… Però estic lluny de la porta, i em fa vergonya aixecar-me, escupir, i tornar. M’aguanto.

Para a la següent parada. Penso: uff… no aguantarás gaire més. Però aquí baixa molta gent, aguanta’t a la próxima, que no falta res. Les galtes cada cop s’inflen més.

Propera parada. Semblo un hamster. Si em fan riure, se’m escapa. He de fer algo, ara sí que baixo. Merda, ara s’obren les portes per l’altra banda… És igual, de la próxima no passa.

Propera i; ja ha de ser la última. No aguanto més. M’agafen ganes de vomitar i tot. M’aixeco, la gent em mira com si anés a baixar, pero en comptes d’això, trec el cap… i m’allibero. Sento un « eeecs ! ». Anava a dir “ho sento”, però quan em giro, li estava explicant el que ha vist a sa mare. Decideixo no dir res. El que val és la intenció.