No m’ho podia creure, i de fet, encara no m’ho crec.
Un company de feina; un tio guapo, atractiu (si nens, la primavera, que vols…), misteriós, tendre però alhora morbós… D’aquells que dius; "caram caram…(que n’és de trempat)". Sents curiositat, i de vegades, fins i tot atracció.
Parla… dient poc. Calla… dient molt.
I, sí; sabia que és més gran que jo. Jo li’n posava 32. Potser, com a molt 34. Encara no em puc creure que en tingui 48. És físicament impossible…