Mes: desembre de 2004

Fi d’any. S’acabó. Ja no queden dies. Avui c’est finit. Cadascú ho farà a la seva manera… alguns surten des de Castelldefels cap a Dakar i alguns es queden a casa…. feu el que feu… al tanto amb la carretera ;)

El meu ídol desde petita petita. Perquè? Ves a saber… Potser perqué m’agradava el color de la roba, o perquè estava gravat enmig de un “noche-de-fiesta” i me l’havia tragat molts cops, o perquè va ser el primer cantant que vaig veure… no ho sé.

Es que quan ets petit… no te’n adones del significat de les cançons, ni del que significa vestir fora de lo normal.

Li agafava la pala (de “la-pala-i-l’escombra”) a la mama, la pala alta, aquella que s’aguanta, i em posava a cantar com si fos un micro. Com si fos el micro de l’Alaska. Per Reis vaig demanar un micro de “cable” perqué clar… Hi havia cançons que eren caminant, i llavors no era real caminar arrossegant la pala. Massa tiesso.

També em van comprar una jaqueta que tenía “flecos”, com la seva. Vale, la seva era verda i la meva negra, però les dues tenien “flecos”. Així quan feia “la gente me señala, me apuuuntaaa con el deeedooo” estirava el braç, i plim! Tots els flecos quedaven penjant.

Sortirà demà-dia-de-noche-vieja en cantant en algún programa de fiesta? FELIÇ ANY NOU A TOTS!!! Demà no crec que entri (uf, prepara la música, el sac de dormir, organitza’t amb la gent, ves a sopar a casa la tata…) , així que molt probablement aquest sigui l’últim post de l’any, i tot i que no té el mateix preu que l’ultim anunci de l’any… Doncs… Doncs això, que és l’últim. I com que és l’últim post, i s’acaba l’any, i s’acaben moltes coses… Us dedico la cançó aquesta del Lluís Llach del que deixem enrrera… per poder seguir endavant:

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l’harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t’ha mancat
en mi.

Si em dius “et vull”,
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d’un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d’argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

Doncs això. Els blogs no s’enfaden.

I mira que els pots deixar ben tirats, eh? Sempre estan allà, disponibles… molts bloguers, comencen el blog i després de fer un post, el deixen. Queda allà, com un Blog Fantasma… però quan el bloguer torna… automàticament, pam! Allà està… disponible!

Pots estar tranquil•lament un any sense postejar… cap problema… i quan tornes… el teu blog et dona la benvinguda, com si no hagués passat res, esperant que li escriguis algo… de fet… fins i tot e pots tancar i deixar-lo al “limbo” dels blogs… i en ocasions, tornar-lo a obrir. El mates i el ressuscites…

Deu ser per això que a vegades ens sentim malament si el deixem abandonat?

Viure pel teu compte te coses bones i coses dolentes. La gràcia de tot plegat es que pots fer tot el que et doni la gana… si tens diners per fer-ho. Avui m’ha passat una cosa molt curiosa… m’he adonat que si bé els ingressos augmenten o disminueixen segons les hores que treballes i la feina que tens… les despeses (putes elles) es mantenen.

I si no vols que et passin coses indesitjables… has d’estar per tot.

Així he estat durant 5 hores. Sabeu que només es pot anar a pagar a les oficines de Correus??

“Pero estás seguro? Yo creo que es mejor si vamos por la izquierda”

“Buffff… que nooo, vamos…”

(…)

“Fijate, esto te suena? Era por el otro lado…”

“Quieres hacerme caso?!”

(…) (…)

“Vale, tal vez tengas razón…”

“Aaaai Dioooos…”

(…) (…) (…)

“Pero me refiero a que… lo dices porque lo sabes, o por intuición?”

“AAAAAAAAAAAAARGH!! TE VOY A… ”

” ú_ù ”

” Te voy a comprar un mapa”

Bueeeeeeeeno, doncs aquí tenim els meus!

1. Tirar endavant un projecte

2. Fer el camino de Santiago

3. Ser menys mandrós ( que en sóc moooolt )

4. Fer menys faltes d’ortografia (uoooo!!)

5. Estalviar molt (gastar menys)

6. Començar a fer classes d’Alemany

7. Anar més sovina a veure l’avia

8. Postejar -quasi- cada dia

9. Coneixer 10 persones noves! Uooo!

10. Viatjar a un país extranger que no sigui ni França ni Alemanya (ni Andorra)

11. SER FELIÇ! MOOOOLT FELIÇ!!

12. Complir els 11 objectius

Penso fer-ho tot… però és clar…

Avui no me’n han fet cap d’innocentada. No he vist les notícies, ni he llegit els diaris. A la feina no está el horno pa’ bollos, i a casa sempre hem passat força d’aquest pobre sant. He anat al Dir (per lo dels nous propòsits, si), però tampoc crec que m’hagin enredat.

La innocentada més gran que m´han fet mai… Va ser fa uns 3 o 4 anys (potser 2 o potser 5, tampoc es tant important aixó!). Anávem a “casa nostra” (es a dir, al quartu d’un amic on sempre anàvem; de vegades avisant i de vegades sense).

Pel camí, el seu millor amic ens comentava a totes tres que estava força preocupat perquè últimament no el veia gaire fi, no tenía ganes de fer coses, estava un pèl depre.

Vam arribar. Vam pujar les escales. El seu millor amic anàva l’últim. Vam obrir la porta. Era fosc. Hi havia algo penjant. Culló!!! Era tant real… Duia una corda al coll, i tenia la cara blava com un barrufet.

Uffff, hi ha bromes i BROMES! No us imagineu quin efecte… Duia les cordes per dins de la camisa com si fossin un ernest, però realment el seu propi pes li estava fent pressió al coll, i la cara blavenca no era pas de pintura.

Quina bronca que es van endur… ” I si arriba a entrar ta mare?! O ton avia!!! ” , ” I si et falla una corda i t’hi quedes en sèrio?!?”. Però res, els homes (no tots Jun! xD) són com els nens; no tenen noció del perill.

Mare meva de Deu Senyor, lu que fa l’avorriment!! Quina gràcia que m’ha fet… un va al Google, escriu “Deu vos guard“… i que surt?

Uooooooooo, sortim els primers! Qui ho hauría diiit!! :p

… ja se que no n’hi ha per tant… pero mira… m’ha fet ilu.

Un any, vaig escriure 12 propòsits en un full, i a cada campanada, se n’havía de tatxar un. Els que quedaven tatxats, representa que es cumplíen. Els altres, no se sap.

No sé a qui se li va ocòrrer la brillant idea, però estavem TOTA la familia igual. Amb el full, el boli, els raïms, el cava, els nervis, i l’estres!

Un desastre… entre la falta de coordinació, i la falta d’espai a la taula… Van acabar els fulls plens de suc de raïm, els bolis dins les copes de cava, i els grans de raïm per terra.

Des d’aquell any no ho hem tornat a fer mai. I de fet no t’ho recomano, però prova-ho! Tu que posaríes? Jo…

1. Treure’m el carnet de conduir

2. Fer el camino de santiago!

3.  Aprendre a tocar la guitarra

4. Trepitjar Itàlia

5. Comprar-li un ram de flors a la iaia amb una tarja que digui “t’estimo”.

6. Anar a un concert dels lax (com a mínim!)

7. Apuntar-me al gimnàs

8. ************* (aquest no es pot dir)

10. Deixar de rascar-me el cap quan estic nerviosa

11. Ofegar els mals pensaments

12. Fer coses, coses i més coses; veure llocs, llocs i més llocs; i conèixer a gent, gent i més gent!!