Pujo al tren. Tot el vagó buit. M’assec. Poso els peus al seient de davant. Arribem a l’Hospitalet, on sempre canvien el conductor. Penso… baixa’ls que et diràn algo.
No ho faig. Penso… si em diuen algo els baixo. Amb l’esperança de que no ho facin, clar. No ho fan. Arribem a Sants. Osti aquí puja molta gent. Weno, hi ha tot el vagó buit. Segueixo sense baixar-los. Pujen 3 o 4 persones. S’asseuen.
Jo feliçment, llegeixo el llibre tota concentrada, fins que una veu em desconcentra: Algú dels que s’havien assegut estava de peu al costat meu. Era un home. I amb un tó tot borde i despectiu em diu; “¡¿En tu casa también pones los pies sobre las sillas?!” Osti tu, com al cole quan, en una taula plena de guixades, en feies una més i et deia el profe; “a casa teva també pintes la taula?”, i tu pensaves… a casa meva les taules no són pintables, no estàn pintades, i sobretot… no són d’ús públic! Pero ves, no deies mai res perqué teníes totes les de perdre. Jo no en tenía cap de perdre ara, aquell home no tenía cap poder sobre mi. Tot i així no li he dit res, estava flipant amb les paraules que acabava de sentir. He baixat les cames.
L’home, esperant a que li contestés aquella pregunta tant estúpida, m’ha insistit ansiosament amb un “¡¿Eh?!”. Me l’he mirat, i seguidament he decidit que no valía la pena dedicar-li cap paraula, així que he baixat la mirada i he seguit llegint sense fer cap mena d’expressió amb la cara. L’home s’ha quedat 4 o 6 segons més allà de peu fins que ha entés que no rebría resposta per part meva. Llavors ha tornat a seure amb aquella dona tot dient-li “hombre ya… esta mierda-gente…”.
Més tard (com sol passar en gairebé totes les situacions), m’han vingut contestacions que podría haver fet servir en aquell moment. Desde la ironía (disculpeme usted, le pido perdón, yo no quería… me perdona? Si és necesario me pongo de rodillas), passant per contestacions incoherents (no señor, yo no tengo casa, vivo aquí en el tren), o arribant a plantar-li cara (¿eso también se lo diría a un drogata o a un pedazo de gorila? ¿o es solo a mujeres de menor edad que la suya sobre las que se cree que tiene algún poder?).
Pero mira… al final, i pensant-ho millor… Crec que he fet el que havía de fer. Primer, que el despreci més gran és el silenci. I segón que potser si haguessim entrat en una llarga discusió… l’hagués perdut o m’hagués acabat fotent un’ostia perquè era extremadament prepotent.