Quina barra que té el gos. Em fa pànic pensar que és més intel.ligent que jo. Avui ho he pensat.
M’aixeco al matí, i el veig tot feliç remenant la cua, fent saltirons, primer cap a la porta de la terrassa perqué l’obri, després s’ho repensa i fa un giravolt anant cap a la nevera perqué li dongui una salsitxa, després em ve cap a mi, llavors torna a marxar… Molta energía si. La cosa es que entro a la cuina pensant que no s’havia pixat (abans us juro que quan es pixava ni es movia del lloc. Inmòbil. Com una estàtua i amb el cap “catxu”.), i si senyor, allà estava el rierol. “Serás marrano!!!”. I sí, en aquest moment on s’adona de que no cola… se’n va al seu lloc, es queda inmòbil, i abaixa el cap.
Que fort, a saber des de quan ho fa això… Jo que confiava en la seva consciència (bona quan ho fa be, i dolenta quan sap que ha fet malament), segur que més d’un cop li he donat la salsitxa sense merèixer-la.
Ves… ara em sento com el genio de la lampara quan és derrotat per l’alfombra màgica en la partida d’escacs: “no me lo puedo creer… vencido por un felpudo!”.