Dia: 17 de desembre de 2004

Estava jo tant feliç comprant fustes al BAUHAUS, i esquivant les noies que t’encolomen targetes… pago tot feliç i vaig al cotxe… obro el maletero… poso les fustes, així no caben… així si… uf, pesen molt… ja està! Tot ben posat, menys aquesta fusta, que la posaré al seient de darrera. Tanco el maletero. Vaig a la porta del seient de darrera, agafo le claus… ? No hi són. On son? Al maletero, ben tancades. Que no es perdin.

Resulta que el Ford Fiesta (el meu cotxe, casualment) NO te botonet ni palanca per obrir el maletero. Aquesta meravella de la ciència només s’obra amb el mando de la clau. I el mando de la clau, està DINS. I jo i la fusta, fora.

Truco al ’sogre’. Hola? Sogre? Mira que estic al Bauhaus com un capullu… i que m’he preguntat a veure si no tens més feina que venir a buscar-me per anar a casa, agafar la clau de recanvi i tornar? Serà divertit. Si? Merci… (sort que som veins, mateix numero, mateix pis, 1º 1ª – 1º 2ª)

Mentre arriba, intento utilitzar les meves armes de caco, i intento baixar la finestra des de fora… no ha servit de res… pero si hagués servit m’hagués preocupat amb la senzillesa de cometre un robatori al meu cotxe… Com un tonto, apreto a veure si el vidre es desmonta com si fos de LEGO… sacsejo el cotxe, però res. El puta segueix tancat…. la gent em mira malament i decideixo deixar-ho correr abans que em detiguin… un noi sospitós amb una fusta de metro i mig, sacsejant un cotxe? Res res, deixa-ho correr.

Arriba. -Holaaaa! Anem a casa? Hehe Quines coses que em passen ehhh?…hehe…- Arribem a casa…. -Deixa’m les claus que entro en un moment i surto amb la clau del cotxe-….les claus… les claus? El meu sogre s’havia deixat les SEVES claus de casa… a casa. úù

——crit d’agonia——-

Que fem? Anem al restaurant de la meva sogra, a veure si ella en te…. anem. Efectivament en te. Tornem. Entro al portal. Com que la meva sogra només te la d’entrada, però no te la meva… entro a casa els sogres, surto pel labavo al celobert. Penjat com un tonto enmig del celobert, obro la finestra del meu labavo a patades. La meva gossa es posa cridar perquè algún salvatge està rebentant la finestra del lavabo des del celobert.

Entro jo i mitja finestra. La gossa calla perque ja m’ha vist -que sóc joooo- li recrimino. Agafo la clau, surto (per la porta). Anem al Bauhaus, obro el maletero, agafo les claus (allà etaven, totes ben felices), engejo el cotxe i piro a casa.

I jo que em pensava que no sabria que escriure al blog.

Reciclo una tira que tenia guardada! Li tinc molt de carinyo perquè va ser la causant de la troballa dels blogs.

– La puc posar al blog?
– El blog?
– Si, saps que és un blog?

Van ser 5 hores de lectura cuac-apasionant. No podia deixar-la oblidada a qualsevol directori del meu calaix de sastre!

Jun!

Ja per la nit, poses el despertador apurant fins a l’ultim minut per tenir el temps just. Sona al matí: “va, per 5 minuts més, no passa res…”. 8.20h: Som-hi Xènia que vas justa… saps que a i 40 has d’estar sortint per la porta. Ok. Tot controlat.

Tot controlat fins que, al entrar a la cuina a buscar “las barritas” (no faré propaganda, però mmm… són les special k amb albaricoque) em trobo la caixa buida. El meu cos està acostumbrat a desayunar como un rey (comer como un principe, y cenar como un mendigo), i no el puc fallar, així que com que no hi ha res que em pugui emportar, decideixo fer-me un entrepà.

Obro la nevera. Pernil i mantega. Agafo el pernil. Agafo la mantega. Merda que poc pesa… no en queda gairebé. Escuro el que hi ha, el poso amb un pegote sobre el pà. Miro el rellotge. MERDA! Ara si que merda amb majúscules. Són i 45!! Que faig? Em bloquejo, no sé si sortir correns, si agafar l’entrepà a mig fer, si acabar-lo de fer… Em decideixo per la tercera. Agafo l’oli, el tiro per sobre el pà (també per sobre el pegote de mantega), agafo el pernil. També s’acaba (perquè s’ha d’acabar tot quan un té pressa?!). Queda mig entrepà buit, agafo el fuet que hi ha per allà sobre. El poso per sobre el pà, per sobre l’oli, per sobre el pernil i per sobre el pegote també. Tanco l’entrepà, tanco la porta, i surto correns.

No sé si macu, però original si que ha quedat. Si hagués tingut temps li hagués fet una foto. Clar que si hagués tingut temps realment… la foto no hagués valgut la pena.

El meu gat diu que ha començat un blog. Ràpidament li he dit que no crec que duri massa. Els gats quasi no tenen coses per explicar. No heu vist mai el “Salem” de Sabrina? Sempre està allà avorrit mirant el vent d’on ve… però ell m’ha dit que no, que no! Que ell te una vida inquietant, trepidant i plena d’emocions.

Em pregunto si tothom que escriu blogs hi escriu coses de debò… potser (segur) que la gent exagera… fins i tot menteix…diuen que hi ha un blog por ahi, d’un tio que diu que parla amb el seu gat.

On anirem a parar.

Jun!