Entrepà per esmorzar

Ja per la nit, poses el despertador apurant fins a l’ultim minut per tenir el temps just. Sona al matí: “va, per 5 minuts més, no passa res…”. 8.20h: Som-hi Xènia que vas justa… saps que a i 40 has d’estar sortint per la porta. Ok. Tot controlat.

Tot controlat fins que, al entrar a la cuina a buscar “las barritas” (no faré propaganda, però mmm… són les special k amb albaricoque) em trobo la caixa buida. El meu cos està acostumbrat a desayunar como un rey (comer como un principe, y cenar como un mendigo), i no el puc fallar, així que com que no hi ha res que em pugui emportar, decideixo fer-me un entrepà.

Obro la nevera. Pernil i mantega. Agafo el pernil. Agafo la mantega. Merda que poc pesa… no en queda gairebé. Escuro el que hi ha, el poso amb un pegote sobre el pà. Miro el rellotge. MERDA! Ara si que merda amb majúscules. Són i 45!! Que faig? Em bloquejo, no sé si sortir correns, si agafar l’entrepà a mig fer, si acabar-lo de fer… Em decideixo per la tercera. Agafo l’oli, el tiro per sobre el pà (també per sobre el pegote de mantega), agafo el pernil. També s’acaba (perquè s’ha d’acabar tot quan un té pressa?!). Queda mig entrepà buit, agafo el fuet que hi ha per allà sobre. El poso per sobre el pà, per sobre l’oli, per sobre el pernil i per sobre el pegote també. Tanco l’entrepà, tanco la porta, i surto correns.

No sé si macu, però original si que ha quedat. Si hagués tingut temps li hagués fet una foto. Clar que si hagués tingut temps realment… la foto no hagués valgut la pena.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *