Dia: 18 de desembre de 2004

No en queda. Tot i així… sé que si apreto sortirá encara algo d’aquest tub de plàstic dur però doblegat. Sé que ho aconseguiré. Es que m’agrada molt, ha de ser aquest, l’altre que està ple es d’una altra marca i no m’agrada tant. Ho podré fer, segur. El retorço, el xafo, inclús l’apreto contra la pared mentre faig força per fer pressió. Ja surt, ja surt. Mira, una mica més. Sembla que falta poc, però se’m torna a enfonsar cap a dintre. Coi que dur. Au, em fa mal el dit, però ho estic a punt d’aconseguir. Ara, ara!

Tachaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan! Sí, sabia que podría!! Ueeeeeeeee quina satisfacció! Quina alegria! Quina… merda. Se m’ha caigut a terra. M’emprenyo amb el tub. El deixo tirant-lo amb despreci (no a la basura, sinó allà a sobre), i agafo el nou.

PD: Jun, això ho poso a “situacions mítiques”? (que vol dir mítica?)

Per tal d’aclarar la situació mítica (crec que si, que ho pots posar a situacuions mítiques tranquilament), us il·lustro amb una! Estreno secció per postejar aquelles situacions mítiques que tots hem passat algun cop. El bloqueig de la Xènia davant l’entrepà m’ho ha fet pensar. És un típic bloqueig “ara que coi foto jo”, en el cual, saps perfectament que el pitjor que pots fer és bloquejar-te i no fer res, però és l’unic que fas.

Un dels meus moments preferits, és quant m’he fet el cafè amb llet… l’agafo, i surto de la cuina per anar a prende-me’l tranquilament a l’habitació… no falla: t’agafen unes ganes boges de fer un esternut! Saps perfectament que esternudaràs i que el teu cos es mourà (braç inclòs) i que et caurà tot per terra! Per molt que t’intentis concentrar, no hi ha res a fer. Esternudaràs igual, es mourà tot igual, i tindràs que anar a buscar una cel·lulosa (rollo paper de cuina) i netejar-ho. No hi ha res a fer. Sorry.

Típica situació mítica (digues-li típica?) quan a mitja nit, et despertes, i vols anar al lavabo. Evidentment, no encens el llum perquè no et vols desvetllar! Fins i tot tens un ull tancat. Així serà més fàcil tornar a dormir… entre una cosa i l’altre, et fots un hostiot contra la tauleta de nit-porta-llit-cadira-coidecosa, al DIT PETIT del peu. Sempre li toca al dit petit perquè és el més inofensiu i dèbil de tots. Dol. Dol mooolt, i saps que durarà uns 40 segons de mal horrorós, creixent exponencialment. Però no hi pots fer res. Aguanta’t i desvetlla’t.

En fin, espero que no us passi molt sovint.

Xènia… quin Fnac? Jo hi vag cada 2 x 3, a l’Fnac. Encara ens hi trobarem! Valga’m Deu! Y yo con estos pelos.

Y dice: hola

X dice: osti, quant de temps!

Y dice: jeje si

X dice: com estàs?

Y dice: bé, escolta; l’altre dia pot ser que estiguessis a la fnac?

X dice: sí, uff, vaig escoltar el nou dels lax, em vaig emocionar, em va agafar un mal de panxa… que vaig haver d’anar al wc i tot!

Y dice: jajajjajajjaa que bo!

X dice: i tu on estaves?? perqué no em vas dir res??!?!

Y dice: doncs perqué anàves correns cap al fons, i jo t’anava seguint, però quan vaig arribar, havíes desaparescut

X dice: ups :$

Y dice: jajaja anàves correns perquè t’estaves cagaaant!

Jajaja quina vergonya Déu meu senyor… Amb lo guapa que estic callada! Ves, que hi farem. Caga el Rei, caga el Papa, y de cagar nadie se escapa.

Ma germana m’en ha explicat una de fantàstica… obligada per posar al blog.

Metro de Barcelona, ma germana i un amic van a entregar uns projectes d’audiovisuals (aquelles carpetes típiques grans, mida DIN-A2, negres i blanques, imitant un màrmol, amb uns cordillets negres per tancar-les als laterals i a sobre, que tothom cobría de pegatines, oi?)

Van pilladíssims de temps, ja fan tard. Passen la T10, avancen, senten el soroll del metro, corren més i més. Salten els graons de l’escala de dos en dos, axafen les iaies, aparten als ciutadans, esquiven objectes, -pi pi piiiii- el metro que fa el sorollet que pira… arriben a l’andana… coooorren cap al metro, les portes es comencen a tancar…

En aquest moment, es podien fer moltes coses (correr més, parar-se, cagar-se en cristo…) , però fruit de la irracionalitat humana, i per causa d’un atac de ímpetu emocional, l’amic de ma germana, decideix sacrificar-se ell per salvar el projecte… atenció… desde l’andana, i veient que ell no arriba a temps, LLENÇA EL PROJECTE DINS DEL VAGÓ, quan les portes es tancaven, quedant ell a l’andana. El projecte s’ha salvat.

Evidentment, és clar, després de tal acte, tothom queda quiet, el tren engega, i marxa. Es fa el silènci… passen els corbs de l’Arale pel fons (babau, babau…) i comença a refelexionar… potser no ha sigut la millor opció, no? Ma germana va fer uns ulls com unes taronges, així -> OO’ i després va començar a riure, com una boja. Encara riu. Clar que el seu projecte no s’allunyava pel subsol de Barcelona…

Em pregunto la cara dels passatgers de DINS del vagó… mentre les portes es tancaven, una carpeta negra-blanca, mida gegant, amb cordillets i tos, fa acte de presència volant de la nada, i jau al mig del vagó, ara quieta, immobil.

Un cop, vaig sortir de casa i em vaig deixar les claus dins. Vaig passar 3 hores asseguda a l’escala fins que va arribar algú amb clau, i vam entrar.

Uns dies més tard, em vaig tornar a deixar les claus dins. Vaig esperar fins que va arribar algú. Aquest cop no vam poder obrir la porta. Perquè? Perquè les meves claus estaven posades al pany, per dins. Au, truca al serraller, gasta’t una pasta (la mama, dic), i rep una pedazo-bronca del mil (jo, evidentment) perquè avui el teu despiste ha costat temps i diners.

Pocs dies més tard… em torno a deixar les claus (si, lo meu no té remei), i per colmo, les torno a deixar dins, posades. Penso… reflexiono… i decideixo que no; que no estic preparada per una altra bronca perquè sinó m’agafará una depressió amb complexe de desastre. Penso. De fet, pensem; anàva amb una amiga. Solucions lògiques: has d’entrar per algún lloc que no sigui la porta. Visc en un àtic… haurem de pensar en els veïns. El de l’àtic segona… no em serveix. Hi ha dos metres de separació entre terrassa i terrassa. Espera, em sembla que el veí de l’altra escala (passant el bar i la mercería) es el que dòna a l’altra banda de terrassa. Anem a provar-ho, total… ja està tot perdut, no tinc res més a perdre. No tinc ni idea de qui viu allà, per la terrassa només es veuen gossos, a ells no els he vist mai.

“Meeeeeeeeeeeeec!” “Si?” “Hola… sòc la veïna”. Mai li havia sentit la veu. Ens obre la porta. Pujem. Li explico la situació. Sense escoltar-me em diu “passa”. Quina familia més rara i més gran (només dos, però molt alts i grans tots dos, si). Sortim a la terrassa. “vosaltres mateixes…” i se’n torna cap a dins. En serio; raro, raro.

Quin vèrtig, quina poca seguretat. Els gossos bordant, el meu gos bordant també, ella resant “aaaaaaaaai dios mio que aquí nos vamos pa’ abajo y nos matamoooos!”. Que ben pensat, podría haver saltat jo i haver-li obert la porta a ella… pero ves, són situacions de pànic on no penses amb el cap ni amb res. Saltem. Merda… Ara estàn totes les persianes baixades. Au, a pujar-les d’una en una viam si hi ha alguna finestra oberta. Sí, l’última està oberta! Entrem. Uf, em sembla que mai me’n havia alegrat tant tantíssim d’estar a casa; d’estar dins de casa.

Des d’aquell dia… No m’ha passat mai més.