Les claus (II)

Un cop, vaig sortir de casa i em vaig deixar les claus dins. Vaig passar 3 hores asseguda a l’escala fins que va arribar algú amb clau, i vam entrar.

Uns dies més tard, em vaig tornar a deixar les claus dins. Vaig esperar fins que va arribar algú. Aquest cop no vam poder obrir la porta. Perquè? Perquè les meves claus estaven posades al pany, per dins. Au, truca al serraller, gasta’t una pasta (la mama, dic), i rep una pedazo-bronca del mil (jo, evidentment) perquè avui el teu despiste ha costat temps i diners.

Pocs dies més tard… em torno a deixar les claus (si, lo meu no té remei), i per colmo, les torno a deixar dins, posades. Penso… reflexiono… i decideixo que no; que no estic preparada per una altra bronca perquè sinó m’agafará una depressió amb complexe de desastre. Penso. De fet, pensem; anàva amb una amiga. Solucions lògiques: has d’entrar per algún lloc que no sigui la porta. Visc en un àtic… haurem de pensar en els veïns. El de l’àtic segona… no em serveix. Hi ha dos metres de separació entre terrassa i terrassa. Espera, em sembla que el veí de l’altra escala (passant el bar i la mercería) es el que dòna a l’altra banda de terrassa. Anem a provar-ho, total… ja està tot perdut, no tinc res més a perdre. No tinc ni idea de qui viu allà, per la terrassa només es veuen gossos, a ells no els he vist mai.

“Meeeeeeeeeeeeec!” “Si?” “Hola… sòc la veïna”. Mai li havia sentit la veu. Ens obre la porta. Pujem. Li explico la situació. Sense escoltar-me em diu “passa”. Quina familia més rara i més gran (només dos, però molt alts i grans tots dos, si). Sortim a la terrassa. “vosaltres mateixes…” i se’n torna cap a dins. En serio; raro, raro.

Quin vèrtig, quina poca seguretat. Els gossos bordant, el meu gos bordant també, ella resant “aaaaaaaaai dios mio que aquí nos vamos pa’ abajo y nos matamoooos!”. Que ben pensat, podría haver saltat jo i haver-li obert la porta a ella… pero ves, són situacions de pànic on no penses amb el cap ni amb res. Saltem. Merda… Ara estàn totes les persianes baixades. Au, a pujar-les d’una en una viam si hi ha alguna finestra oberta. Sí, l’última està oberta! Entrem. Uf, em sembla que mai me’n havia alegrat tant tantíssim d’estar a casa; d’estar dins de casa.

Des d’aquell dia… No m’ha passat mai més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *