Ma germana i el metro

Ma germana m’en ha explicat una de fantàstica… obligada per posar al blog.

Metro de Barcelona, ma germana i un amic van a entregar uns projectes d’audiovisuals (aquelles carpetes típiques grans, mida DIN-A2, negres i blanques, imitant un màrmol, amb uns cordillets negres per tancar-les als laterals i a sobre, que tothom cobría de pegatines, oi?)

Van pilladíssims de temps, ja fan tard. Passen la T10, avancen, senten el soroll del metro, corren més i més. Salten els graons de l’escala de dos en dos, axafen les iaies, aparten als ciutadans, esquiven objectes, -pi pi piiiii- el metro que fa el sorollet que pira… arriben a l’andana… coooorren cap al metro, les portes es comencen a tancar…

En aquest moment, es podien fer moltes coses (correr més, parar-se, cagar-se en cristo…) , però fruit de la irracionalitat humana, i per causa d’un atac de ímpetu emocional, l’amic de ma germana, decideix sacrificar-se ell per salvar el projecte… atenció… desde l’andana, i veient que ell no arriba a temps, LLENÇA EL PROJECTE DINS DEL VAGÓ, quan les portes es tancaven, quedant ell a l’andana. El projecte s’ha salvat.

Evidentment, és clar, després de tal acte, tothom queda quiet, el tren engega, i marxa. Es fa el silènci… passen els corbs de l’Arale pel fons (babau, babau…) i comença a refelexionar… potser no ha sigut la millor opció, no? Ma germana va fer uns ulls com unes taronges, així -> OO’ i després va començar a riure, com una boja. Encara riu. Clar que el seu projecte no s’allunyava pel subsol de Barcelona…

Em pregunto la cara dels passatgers de DINS del vagó… mentre les portes es tancaven, una carpeta negra-blanca, mida gegant, amb cordillets i tos, fa acte de presència volant de la nada, i jau al mig del vagó, ara quieta, immobil.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *