No en queda. Tot i així… sé que si apreto sortirá encara algo d’aquest tub de plàstic dur però doblegat. Sé que ho aconseguiré. Es que m’agrada molt, ha de ser aquest, l’altre que està ple es d’una altra marca i no m’agrada tant. Ho podré fer, segur. El retorço, el xafo, inclús l’apreto contra la pared mentre faig força per fer pressió. Ja surt, ja surt. Mira, una mica més. Sembla que falta poc, però se’m torna a enfonsar cap a dintre. Coi que dur. Au, em fa mal el dit, però ho estic a punt d’aconseguir. Ara, ara!
Tachaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan! Sí, sabia que podría!! Ueeeeeeeee quina satisfacció! Quina alegria! Quina… merda. Se m’ha caigut a terra. M’emprenyo amb el tub. El deixo tirant-lo amb despreci (no a la basura, sinó allà a sobre), i agafo el nou.
PD: Jun, això ho poso a “situacions mítiques”? (que vol dir mítica?)