Així és ella. Lògica, amb iniciativa, conseqüent: si plou, et mulles; si xutes, fas gol.
Divendres va sortir de festa. Quan marxaven, va conèixer un noi. Un noi d’aquells que passa, et gires, i dius “osti, que bo que està!”. “Ja marxeu?”. “Sí, demà treballem”. “Em dones el teu telèfon?”. S’ho pensa. Li vol donar. Té por. Mai li ha donat el telèfon a un desconegut. I si és un psicòpata-pesat-obsessiu-compulsiu? Ho pensa un altre cop. Li dona el telèfon. Marxen. Empalmen. Van a treballar. Treballen. De cop i volta… “Merdaaaaaaaa!! Osti, m’he equivocaaaaaaaat!!”. “Què passa?!”. “Li he donat el telèfon acabat amb 66 i el meu acaba en 64!!! Ara no em trucará!! No podré tornar a parlar amb ell! No el veurè mai més de la vida!!! MAI!!”. Segueix treballant amb la moral per terra tota deprimida, cansada, i sense il.lusió quan de sobte…
“Ja està!!! Truco al que li he donat, li explico el que ha passat, i que em re-truqui!!!”. La idea és fantàstica, però la trucada no ho resulta tant… La tia que li agafa el telèfon… en escoltar el que diu, penja sense pietat. De fet no és tant extrany. Que faríeu si us truca un desconegut dient: “oye mira, te va a llamar alguien porque yo le he dado tu numero…”. Ella però, no es rendeix. La torna a trucar: “ei en sèrio, és molt important si us plau, m’hi jugo la feina, digue-li que em truqui al 64, si us plau…”. “Bueeeeno, vaaaaaaaaale, ja li diréééé!”. Que llegit entre línies vol dir “osti tu, mira que ets pesada, deixa’m ja en pau, no?”. Van penjar. Aquest cop de “mutu acord”. Ella ara no pot pensar en una altra cosa; Espera la seva trucada.
Així és ella. Lògica, amb iniciativa, conseqüent: si plou, et mulles; si xutes, fas gol.
Divendres va sortir de festa. Quan marxaven, va conèixer un noi. Un noi d’aquells que passa, et gires, i dius “osti, que bo que està!”. “Ja marxeu?”. “Sí, demà treballem”. “Em dones el teu telèfon?”. S’ho pensa. Li vol donar. Té por. Mai li ha donat el telèfon a un desconegut. I si és un psicòpata-pesat-obsessiu-compulsiu? Ho pensa un altre cop. Li dona el telèfon. Marxen. Empalmen. Van a treballar. Treballen. De cop i volta… “Merdaaaaaaaa!! Osti, m’he equivocaaaaaaaat!!”. “Què passa?!”. “Li he donat el telèfon acabat amb 66 i el meu acaba en 64!!! Ara no em trucará!! No podré tornar a parlar amb ell! No el veurè mai més de la vida!!! MAI!!”. Segueix treballant amb la moral per terra tota deprimida, cansada, i sense il.lusió quan de sobte…
“Ja està!!! Truco al que li he donat, li explico el que ha passat, i que em re-truqui!!!”. La idea és fantàstica, però la trucada no ho resulta tant… La tia que li agafa el telèfon… en escoltar el que diu, penja sense pietat. De fet no és tant extrany. Que faríeu si us truca un desconegut dient: “oye mira, te va a llamar alguien porque yo le he dado tu numero…”. Ella però, no es rendeix. La torna a trucar: “ei en sèrio, és molt important si us plau, m’hi jugo la feina, digue-li que em truqui al 64, si us plau…”. “Bueeeeno, vaaaaaaaaale, ja li diréééé!”. Que llegit entre línies vol dir “osti tu, mira que ets pesada, deixa’m ja en pau, no?”. Van penjar. Aquest cop de “mutu acord”. Ella ara no pot pensar en una altra cosa; Espera la seva trucada.
