Avui no me’n han fet cap d’innocentada. No he vist les notícies, ni he llegit els diaris. A la feina no está el horno pa’ bollos, i a casa sempre hem passat força d’aquest pobre sant. He anat al Dir (per lo dels nous propòsits, si), però tampoc crec que m’hagin enredat.
La innocentada més gran que m´han fet mai… Va ser fa uns 3 o 4 anys (potser 2 o potser 5, tampoc es tant important aixó!). Anávem a “casa nostra” (es a dir, al quartu d’un amic on sempre anàvem; de vegades avisant i de vegades sense).
Pel camí, el seu millor amic ens comentava a totes tres que estava força preocupat perquè últimament no el veia gaire fi, no tenía ganes de fer coses, estava un pèl depre.
Vam arribar. Vam pujar les escales. El seu millor amic anàva l’últim. Vam obrir la porta. Era fosc. Hi havia algo penjant. Culló!!! Era tant real… Duia una corda al coll, i tenia la cara blava com un barrufet.
Uffff, hi ha bromes i BROMES! No us imagineu quin efecte… Duia les cordes per dins de la camisa com si fossin un ernest, però realment el seu propi pes li estava fent pressió al coll, i la cara blavenca no era pas de pintura.
Quina bronca que es van endur… ” I si arriba a entrar ta mare?! O ton avia!!! ” , ” I si et falla una corda i t’hi quedes en sèrio?!?”. Però res, els homes (no tots Jun! xD) són com els nens; no tenen noció del perill.
