Categories
Coses de la vida

Alaska

El meu ídol desde petita petita. Perquè? Ves a saber… Potser perqué m’agradava el color de la roba, o perquè estava gravat enmig de un “noche-de-fiesta” i me l’havia tragat molts cops, o perquè va ser el primer cantant que vaig veure… no ho sé.

Es que quan ets petit… no te’n adones del significat de les cançons, ni del que significa vestir fora de lo normal.

Li agafava la pala (de “la-pala-i-l’escombra”) a la mama, la pala alta, aquella que s’aguanta, i em posava a cantar com si fos un micro. Com si fos el micro de l’Alaska. Per Reis vaig demanar un micro de “cable” perqué clar… Hi havia cançons que eren caminant, i llavors no era real caminar arrossegant la pala. Massa tiesso.

També em van comprar una jaqueta que tenía “flecos”, com la seva. Vale, la seva era verda i la meva negra, però les dues tenien “flecos”. Així quan feia “la gente me señala, me apuuuntaaa con el deeedooo” estirava el braç, i plim! Tots els flecos quedaven penjant.

Sortirà demà-dia-de-noche-vieja en cantant en algún programa de fiesta? FELIÇ ANY NOU A TOTS!!! Demà no crec que entri (uf, prepara la música, el sac de dormir, organitza’t amb la gent, ves a sopar a casa la tata…) , així que molt probablement aquest sigui l’últim post de l’any, i tot i que no té el mateix preu que l’ultim anunci de l’any… Doncs… Doncs això, que és l’últim. I com que és l’últim post, i s’acaba l’any, i s’acaben moltes coses… Us dedico la cançó aquesta del Lluís Llach del que deixem enrrera… per poder seguir endavant:

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l’harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t’ha mancat
en mi.

Si em dius “et vull”,
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d’un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d’argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

Categories
Coses de la vida

Els blogs no s’enfaden

Doncs això. Els blogs no s’enfaden.

I mira que els pots deixar ben tirats, eh? Sempre estan allà, disponibles… molts bloguers, comencen el blog i després de fer un post, el deixen. Queda allà, com un Blog Fantasma… però quan el bloguer torna… automàticament, pam! Allà està… disponible!

Pots estar tranquil•lament un any sense postejar… cap problema… i quan tornes… el teu blog et dona la benvinguda, com si no hagués passat res, esperant que li escriguis algo… de fet… fins i tot e pots tancar i deixar-lo al “limbo” dels blogs… i en ocasions, tornar-lo a obrir. El mates i el ressuscites…

Deu ser per això que a vegades ens sentim malament si el deixem abandonat?