Categories
Coses de la vida

Opel Corsa

Categories
Coses de la vida

Rabia rabiossa

No en queda. Tot i així… sé que si apreto sortirá encara algo d’aquest tub de plàstic dur però doblegat. Sé que ho aconseguiré. Es que m’agrada molt, ha de ser aquest, l’altre que està ple es d’una altra marca i no m’agrada tant. Ho podré fer, segur. El retorço, el xafo, inclús l’apreto contra la pared mentre faig força per fer pressió. Ja surt, ja surt. Mira, una mica més. Sembla que falta poc, però se’m torna a enfonsar cap a dintre. Coi que dur. Au, em fa mal el dit, però ho estic a punt d’aconseguir. Ara, ara!

Tachaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan! Sí, sabia que podría!! Ueeeeeeeee quina satisfacció! Quina alegria! Quina… merda. Se m’ha caigut a terra. M’emprenyo amb el tub. El deixo tirant-lo amb despreci (no a la basura, sinó allà a sobre), i agafo el nou.

PD: Jun, això ho poso a “situacions mítiques”? (que vol dir mítica?)

Categories
Coses de la vida

Situacions mítiques?

Per tal d’aclarar la situació mítica (crec que si, que ho pots posar a situacuions mítiques tranquilament), us il·lustro amb una! Estreno secció per postejar aquelles situacions mítiques que tots hem passat algun cop. El bloqueig de la Xènia davant l’entrepà m’ho ha fet pensar. És un típic bloqueig “ara que coi foto jo”, en el cual, saps perfectament que el pitjor que pots fer és bloquejar-te i no fer res, però és l’unic que fas.

Un dels meus moments preferits, és quant m’he fet el cafè amb llet… l’agafo, i surto de la cuina per anar a prende-me’l tranquilament a l’habitació… no falla: t’agafen unes ganes boges de fer un esternut! Saps perfectament que esternudaràs i que el teu cos es mourà (braç inclòs) i que et caurà tot per terra! Per molt que t’intentis concentrar, no hi ha res a fer. Esternudaràs igual, es mourà tot igual, i tindràs que anar a buscar una cel·lulosa (rollo paper de cuina) i netejar-ho. No hi ha res a fer. Sorry.

Típica situació mítica (digues-li típica?) quan a mitja nit, et despertes, i vols anar al lavabo. Evidentment, no encens el llum perquè no et vols desvetllar! Fins i tot tens un ull tancat. Així serà més fàcil tornar a dormir… entre una cosa i l’altre, et fots un hostiot contra la tauleta de nit-porta-llit-cadira-coidecosa, al DIT PETIT del peu. Sempre li toca al dit petit perquè és el més inofensiu i dèbil de tots. Dol. Dol mooolt, i saps que durarà uns 40 segons de mal horrorós, creixent exponencialment. Però no hi pots fer res. Aguanta’t i desvetlla’t.

En fin, espero que no us passi molt sovint.

Xènia… quin Fnac? Jo hi vag cada 2 x 3, a l’Fnac. Encara ens hi trobarem! Valga’m Deu! Y yo con estos pelos.

Categories
Coses de la vida

Quina vergonya…

Y dice: hola

X dice: osti, quant de temps!

Y dice: jeje si

X dice: com estàs?

Y dice: bé, escolta; l’altre dia pot ser que estiguessis a la fnac?

X dice: sí, uff, vaig escoltar el nou dels lax, em vaig emocionar, em va agafar un mal de panxa… que vaig haver d’anar al wc i tot!

Y dice: jajajjajajjaa que bo!

X dice: i tu on estaves?? perqué no em vas dir res??!?!

Y dice: doncs perqué anàves correns cap al fons, i jo t’anava seguint, però quan vaig arribar, havíes desaparescut

X dice: ups :$

Y dice: jajaja anàves correns perquè t’estaves cagaaant!

Jajaja quina vergonya Déu meu senyor… Amb lo guapa que estic callada! Ves, que hi farem. Caga el Rei, caga el Papa, y de cagar nadie se escapa.

Categories
Coses de la vida

Ma germana i el metro

Ma germana m’en ha explicat una de fantàstica… obligada per posar al blog.

Metro de Barcelona, ma germana i un amic van a entregar uns projectes d’audiovisuals (aquelles carpetes típiques grans, mida DIN-A2, negres i blanques, imitant un màrmol, amb uns cordillets negres per tancar-les als laterals i a sobre, que tothom cobría de pegatines, oi?)

Van pilladíssims de temps, ja fan tard. Passen la T10, avancen, senten el soroll del metro, corren més i més. Salten els graons de l’escala de dos en dos, axafen les iaies, aparten als ciutadans, esquiven objectes, -pi pi piiiii- el metro que fa el sorollet que pira… arriben a l’andana… coooorren cap al metro, les portes es comencen a tancar…

En aquest moment, es podien fer moltes coses (correr més, parar-se, cagar-se en cristo…) , però fruit de la irracionalitat humana, i per causa d’un atac de ímpetu emocional, l’amic de ma germana, decideix sacrificar-se ell per salvar el projecte… atenció… desde l’andana, i veient que ell no arriba a temps, LLENÇA EL PROJECTE DINS DEL VAGÓ, quan les portes es tancaven, quedant ell a l’andana. El projecte s’ha salvat.

Evidentment, és clar, després de tal acte, tothom queda quiet, el tren engega, i marxa. Es fa el silènci… passen els corbs de l’Arale pel fons (babau, babau…) i comença a refelexionar… potser no ha sigut la millor opció, no? Ma germana va fer uns ulls com unes taronges, així -> OO’ i després va començar a riure, com una boja. Encara riu. Clar que el seu projecte no s’allunyava pel subsol de Barcelona…

Em pregunto la cara dels passatgers de DINS del vagó… mentre les portes es tancaven, una carpeta negra-blanca, mida gegant, amb cordillets i tos, fa acte de presència volant de la nada, i jau al mig del vagó, ara quieta, immobil.

Categories
Coses de la vida

Les claus (II)

Un cop, vaig sortir de casa i em vaig deixar les claus dins. Vaig passar 3 hores asseguda a l’escala fins que va arribar algú amb clau, i vam entrar.

Uns dies més tard, em vaig tornar a deixar les claus dins. Vaig esperar fins que va arribar algú. Aquest cop no vam poder obrir la porta. Perquè? Perquè les meves claus estaven posades al pany, per dins. Au, truca al serraller, gasta’t una pasta (la mama, dic), i rep una pedazo-bronca del mil (jo, evidentment) perquè avui el teu despiste ha costat temps i diners.

Pocs dies més tard… em torno a deixar les claus (si, lo meu no té remei), i per colmo, les torno a deixar dins, posades. Penso… reflexiono… i decideixo que no; que no estic preparada per una altra bronca perquè sinó m’agafará una depressió amb complexe de desastre. Penso. De fet, pensem; anàva amb una amiga. Solucions lògiques: has d’entrar per algún lloc que no sigui la porta. Visc en un àtic… haurem de pensar en els veïns. El de l’àtic segona… no em serveix. Hi ha dos metres de separació entre terrassa i terrassa. Espera, em sembla que el veí de l’altra escala (passant el bar i la mercería) es el que dòna a l’altra banda de terrassa. Anem a provar-ho, total… ja està tot perdut, no tinc res més a perdre. No tinc ni idea de qui viu allà, per la terrassa només es veuen gossos, a ells no els he vist mai.

“Meeeeeeeeeeeeec!” “Si?” “Hola… sòc la veïna”. Mai li havia sentit la veu. Ens obre la porta. Pujem. Li explico la situació. Sense escoltar-me em diu “passa”. Quina familia més rara i més gran (només dos, però molt alts i grans tots dos, si). Sortim a la terrassa. “vosaltres mateixes…” i se’n torna cap a dins. En serio; raro, raro.

Quin vèrtig, quina poca seguretat. Els gossos bordant, el meu gos bordant també, ella resant “aaaaaaaaai dios mio que aquí nos vamos pa’ abajo y nos matamoooos!”. Que ben pensat, podría haver saltat jo i haver-li obert la porta a ella… pero ves, són situacions de pànic on no penses amb el cap ni amb res. Saltem. Merda… Ara estàn totes les persianes baixades. Au, a pujar-les d’una en una viam si hi ha alguna finestra oberta. Sí, l’última està oberta! Entrem. Uf, em sembla que mai me’n havia alegrat tant tantíssim d’estar a casa; d’estar dins de casa.

Des d’aquell dia… No m’ha passat mai més.

Categories
Coses de la vida

Les claus

Estava jo tant feliç comprant fustes al BAUHAUS, i esquivant les noies que t’encolomen targetes… pago tot feliç i vaig al cotxe… obro el maletero… poso les fustes, així no caben… així si… uf, pesen molt… ja està! Tot ben posat, menys aquesta fusta, que la posaré al seient de darrera. Tanco el maletero. Vaig a la porta del seient de darrera, agafo le claus… ? No hi són. On son? Al maletero, ben tancades. Que no es perdin.

Resulta que el Ford Fiesta (el meu cotxe, casualment) NO te botonet ni palanca per obrir el maletero. Aquesta meravella de la ciència només s’obra amb el mando de la clau. I el mando de la clau, està DINS. I jo i la fusta, fora.

Truco al ’sogre’. Hola? Sogre? Mira que estic al Bauhaus com un capullu… i que m’he preguntat a veure si no tens més feina que venir a buscar-me per anar a casa, agafar la clau de recanvi i tornar? Serà divertit. Si? Merci… (sort que som veins, mateix numero, mateix pis, 1º 1ª – 1º 2ª)

Mentre arriba, intento utilitzar les meves armes de caco, i intento baixar la finestra des de fora… no ha servit de res… pero si hagués servit m’hagués preocupat amb la senzillesa de cometre un robatori al meu cotxe… Com un tonto, apreto a veure si el vidre es desmonta com si fos de LEGO… sacsejo el cotxe, però res. El puta segueix tancat…. la gent em mira malament i decideixo deixar-ho correr abans que em detiguin… un noi sospitós amb una fusta de metro i mig, sacsejant un cotxe? Res res, deixa-ho correr.

Arriba. -Holaaaa! Anem a casa? Hehe Quines coses que em passen ehhh?…hehe…- Arribem a casa…. -Deixa’m les claus que entro en un moment i surto amb la clau del cotxe-….les claus… les claus? El meu sogre s’havia deixat les SEVES claus de casa… a casa. úù

——crit d’agonia——-

Que fem? Anem al restaurant de la meva sogra, a veure si ella en te…. anem. Efectivament en te. Tornem. Entro al portal. Com que la meva sogra només te la d’entrada, però no te la meva… entro a casa els sogres, surto pel labavo al celobert. Penjat com un tonto enmig del celobert, obro la finestra del meu labavo a patades. La meva gossa es posa cridar perquè algún salvatge està rebentant la finestra del lavabo des del celobert.

Entro jo i mitja finestra. La gossa calla perque ja m’ha vist -que sóc joooo- li recrimino. Agafo la clau, surto (per la porta). Anem al Bauhaus, obro el maletero, agafo les claus (allà etaven, totes ben felices), engejo el cotxe i piro a casa.

I jo que em pensava que no sabria que escriure al blog.

Categories
Coses de la vida

Mítica Xènia

Reciclo una tira que tenia guardada! Li tinc molt de carinyo perquè va ser la causant de la troballa dels blogs.

– La puc posar al blog?
– El blog?
– Si, saps que és un blog?

Van ser 5 hores de lectura cuac-apasionant. No podia deixar-la oblidada a qualsevol directori del meu calaix de sastre!

Jun!

Categories
Coses de la vida

Entrepà per esmorzar

Ja per la nit, poses el despertador apurant fins a l’ultim minut per tenir el temps just. Sona al matí: “va, per 5 minuts més, no passa res…”. 8.20h: Som-hi Xènia que vas justa… saps que a i 40 has d’estar sortint per la porta. Ok. Tot controlat.

Tot controlat fins que, al entrar a la cuina a buscar “las barritas” (no faré propaganda, però mmm… són les special k amb albaricoque) em trobo la caixa buida. El meu cos està acostumbrat a desayunar como un rey (comer como un principe, y cenar como un mendigo), i no el puc fallar, així que com que no hi ha res que em pugui emportar, decideixo fer-me un entrepà.

Obro la nevera. Pernil i mantega. Agafo el pernil. Agafo la mantega. Merda que poc pesa… no en queda gairebé. Escuro el que hi ha, el poso amb un pegote sobre el pà. Miro el rellotge. MERDA! Ara si que merda amb majúscules. Són i 45!! Que faig? Em bloquejo, no sé si sortir correns, si agafar l’entrepà a mig fer, si acabar-lo de fer… Em decideixo per la tercera. Agafo l’oli, el tiro per sobre el pà (també per sobre el pegote de mantega), agafo el pernil. També s’acaba (perquè s’ha d’acabar tot quan un té pressa?!). Queda mig entrepà buit, agafo el fuet que hi ha per allà sobre. El poso per sobre el pà, per sobre l’oli, per sobre el pernil i per sobre el pegote també. Tanco l’entrepà, tanco la porta, i surto correns.

No sé si macu, però original si que ha quedat. Si hagués tingut temps li hagués fet una foto. Clar que si hagués tingut temps realment… la foto no hagués valgut la pena.

Categories
Coses de la vida

El meu gat

El meu gat diu que ha començat un blog. Ràpidament li he dit que no crec que duri massa. Els gats quasi no tenen coses per explicar. No heu vist mai el “Salem” de Sabrina? Sempre està allà avorrit mirant el vent d’on ve… però ell m’ha dit que no, que no! Que ell te una vida inquietant, trepidant i plena d’emocions.

Em pregunto si tothom que escriu blogs hi escriu coses de debò… potser (segur) que la gent exagera… fins i tot menteix…diuen que hi ha un blog por ahi, d’un tio que diu que parla amb el seu gat.

On anirem a parar.

Jun!