Categories
Coses de la vida

Dit i fet!

També es podría haver DIT així de fet, pero crec que “deu vos guard” fa més… fa més nostre, té més història, és més adient! (Per dir-ho… diccionariament parlant).

I parlar del passat és fer-nos vells. Diuen que quan mires més endarrera que endavant… és senyal de vellesa (amb v baixa) (-perquè baixa s’escriu amb b alta? Pel mateix motiu que tot junt s’escriu separat i separat s’escriu tot junt! A que sí Jun? jaja-), i… res això, que també els lax diuen que “el passat és plé i el futur és buit”, i com que aquest blog és nou… està buit, i com que està buit, l’omplirem amb fets, situacions, anècdotes, històries, etc… del futur.

Un FET. Passar del pensar al fer. Que curt que es veu, però… que pocs cops s’arriba ! Senyors i senyores… ladies and gentelmans… Aquí tenim el fet. Mola arribar al fet. Jo avui concretament he tingut un pensament… Sí, un pensament que no he fet. Pero saps què? Ho faré demà. Si ho faig… us explico què he fet !

Nanit! Felicitats! Benvinguts! I fins aviat! :D

Categories
Coses de la vida

A sus ordenes mi general

Pujo al tren. Tot el vagó buit. M’assec. Poso els peus al seient de davant. Arribem a l’Hospitalet, on sempre canvien el conductor. Penso… baixa’ls que et diràn algo.

No ho faig. Penso… si em diuen algo els baixo. Amb l’esperança de que no ho facin, clar. No ho fan. Arribem a Sants. Osti aquí puja molta gent. Weno, hi ha tot el vagó buit. Segueixo sense baixar-los. Pujen 3 o 4 persones. S’asseuen.

Jo feliçment, llegeixo el llibre tota concentrada, fins que una veu em desconcentra: Algú dels que s’havien assegut estava de peu al costat meu. Era un home. I amb un tó tot borde i despectiu em diu; “¡¿En tu casa también pones los pies sobre las sillas?!” Osti tu, com al cole quan, en una taula plena de guixades, en feies una més i et deia el profe; “a casa teva també pintes la taula?”, i tu pensaves… a casa meva les taules no són pintables, no estàn pintades, i sobretot… no són d’ús públic! Pero ves, no deies mai res perqué teníes totes les de perdre. Jo no en tenía cap de perdre ara, aquell home no tenía cap poder sobre mi. Tot i així no li he dit res, estava flipant amb les paraules que acabava de sentir. He baixat les cames.

L’home, esperant a que li contestés aquella pregunta tant estúpida, m’ha insistit ansiosament amb un “¡¿Eh?!”. Me l’he mirat, i seguidament he decidit que no valía la pena dedicar-li cap paraula, així que he baixat la mirada i he seguit llegint sense fer cap mena d’expressió amb la cara. L’home s’ha quedat 4 o 6 segons més allà de peu fins que ha entés que no rebría resposta per part meva. Llavors ha tornat a seure amb aquella dona tot dient-li “hombre ya… esta mierda-gente…”.

Més tard (com sol passar en gairebé totes les situacions), m’han vingut contestacions que podría haver fet servir en aquell moment. Desde la ironía (disculpeme usted, le pido perdón, yo no quería… me perdona? Si és necesario me pongo de rodillas), passant per contestacions incoherents (no señor, yo no tengo casa, vivo aquí en el tren), o arribant a plantar-li cara (¿eso también se lo diría a un drogata o a un pedazo de gorila? ¿o es solo a mujeres de menor edad que la suya sobre las que se cree que tiene algún poder?).

Pero mira… al final, i pensant-ho millor… Crec que he fet el que havía de fer. Primer, que el despreci més gran és el silenci. I segón que potser si haguessim entrat en una llarga discusió… l’hagués perdut o m’hagués acabat fotent un’ostia perquè era extremadament prepotent.

Categories
Coses de la vida

Típic primer post que no saps mai que dir…

Déu vos guard!

Faig masses coses, jo… he estat un grup d’animació infantil, he muntat una empresa de tecnologies (que per cert, molt bé no va acabar)… he fet de monitor (i de director) d’esplai, de webmaster… també he organitzat congressos, he treballat en banca, i he fet de professor, i monitor de menjador, he fet escalada i campaments… també he treballat en una empresa de construcció… he fet camps de treball a Barcelona (molt maco), i he tocat la guitarra sense cordes.

Un cop fins i tot vaig fer una obra de teatre… però això és tan sols una mica del que faig… faig masses coses… En fi, que una de les coses que he fet molts cops, és començar un blog. Dic començar perquè començar és lo fàcil… fins que ja no saps que dir. O et ratlles. O t’avorreixes. O al final el coneix massa gent i ja no saps que pots escriure-hi i que no…. aixx….

I després de molt de temps pensant en el tema (que he de dir que era una espinita clavada en el corasón) se’m va ocórrer una idea… un blog compartit. Així te com a més gràcia, no? Es així com més cuco, entre dos. Fa gràcia a veure que ha escrit l’altre, tu dius la teva, i mira, vulguis que no ma fa ilu. Total, que tot aquest rollo per dir que començo un blog, que espero que duri fins que s’acabi Internet.

Apa, fins aviat!

Jun!

PS: El layout és provisional, ehh… ja l’anirem canviant…