Mes: gener de 2005

Això d’atenció al client és molt fort, eh? Mira que ho fan malament, eh? Jo crec que s’entrenen!

• Mai el solucionen el problema, els operadors
• Mai t’atenen a la primera
• Sempre et surt un contestador automàtic que intenta arreglar-te el problema
• Mai t’arregla el problema, el contestador aquest i et passen amb un operador
• L’operador en sap menys que tu
• Sempre pagues la trucada, encara que no t’ho arreglin
• Diuen que fan les coses i no les fan
• Fan coses que diuen que no fan
• Et donen d’alta serveis sense permís
• No et donen de baixa mai… el mes segur es que moris i ells segueixin passant el rebut als teus hereus
• Cada vegada que truques ho has d’explicar TOT de nou
• I a més a més, els tenen a tots putejats, treballant desde ETTs… aix…

Que fort! Pues si… això passa!

Al final, he decidit que no n’hi ha per tant… l’error de la nòmina no és tant greu… no tornaré mai més a comptabilitat… fan por.

Les festes d’aniversari, són un ritual. Mai anem a sopar en un lloc on ens serveixin. Fem un pot, anem al Capravo (o al Mercadona… sempre hi ha discusions. Un bàndol diu que és més econòmic el Mercadona; l’altre bàndol diu que el que ens estalviem en la compra, ho paguem en gasolina… i és l’eterna discusió que mai acabarà), comprem el sopar (i les begudes) i ens instalem en algún racó del món.

Sempre acabem jugant. De vegades ha sigut el twister, d’altres el Scatèrgoris, i ahir va ser el Trivial. OH! A qui se li acut! Suposo que en aquella situació de gresca-i-xerinola, qualsevol cosa et fa riure, però caram, quina de parides!!

I clar, després de tanta tonteria junta, cada vegada que un respón, la resta es qüestiona aquesta resposta desconfiant a més no poder (i més encara si t’expliques como un libro abierto, clar).

– “El meridià de Greenwich (no sé com s’escriu!) passa per Catalunya?”

– “Osti, no ho sé, però jo hi he passat dos cops! Em sembla que sí, no?”

(Deu ulls (o més) em miren extranyats mentre una boca pregunta; )

– “Xènia, saps què és un meridià?”

– “Que sííí! Alló que és com un arc (gestos amb la mà com si digués adèu a algú) que per la nit té llumetes!”

(Es fiquen tots a riure, no m’han entés!)

– “Coooi! Que sí! La línia imaginària de la Terra que va de dalt a baix! Però dic que hi ha un lloc quan vas amb el cotxe, que passa justament per allà, i està indicat, i ho posa en un rètol, i està representat amb un arc enooorme, que, si hi passes de nit, està il.luminat”.

Quan comences a treballar a un lloc nou, i fins que cobres la primera nòmina, no t’ho acabes de creure del tot.

Sempre penses amb els whatifings, és a dir… i si…?

• …i si han posat malament el meu número de compte? I si ho ingressen a un altre?
• …i si no he entès ben bé el sou?
• …i si el que em van dir era brut en comptes de net?
• …i si en comptes de cobrar el 30, aquests paguen el dia 5?
• …i si la meva entitat bancària entra en bancarrota?
• …i si venen extraterrestres a colonitzar el planeta i l’economia mundial entra en kaos? Es podrien esperar una mica?

Fins que cobres. Llavors, ja estàs més tranquil. El teu compte corrent també es tranquil·litza, i ja saps que cobres, el que cobres, i quan ho cobres…. bé… no sempre et quedes més tranquil… això només passa quan tot és correcte… però a vegades… no….

A vegades hi ha algun error… i llavors… els coneixes… i quedes garratibat, esmaperdut i corprès…. perquè senyors i senyores, ells són… els de comptabilitat!

Amb la Xènia estem preparant el Camino de Santiago per a fer aquest estiu.

Tothom que si vulgui apuntar, que ens envíi un mail, o que ens deixi un comentari! Com més siguem millor…

Bàsicament, sortirem entre 10 i 15 dies abans del 25 de Juliol, que és el dia de Santiago, uzea “Sant Jaume”.

En un principi, havíem pensat en sortir de Roncesvalles… però diguessim que després de fe un càlcul de les nostres possibilitats, hem decidit fer un camino més relaxat… després hem pensat que potser des de León… però tampoc….

Al final, hem decidit sortir de Cebreiro. Seran uns 200 quilometres, ja que el farem força tranquil, i amb turisme inclòs.

Concretament, el tema, tal com vam dir, serà:

• Llevar-se aviat i caminar fins a destí, parant per esmorzar on més ens agradi
• Arribar i fer el dinar
• Tarda de relax, turisme, lleure, conèixer gent, i gaudir de la vida, amb reflexions metafísiques i filosòfiques
• Sopar, i preparar l’esmorzar pel dia següent

Evidentment, cal afegir un 90% de l’activitat que es basarà en improvisació. Cada camino és diferent, cada etapa és diferent… i cada dia és diferent.

Mai saps el que trobaràs…

Jun!

Com si fos el títol d’una peli de por… Programadors II.

No són humans. Avui el programador que tenia al meu costat ha començat a teclejar. Al principi els meus ulls el podien seguir… però poc a poc les seves mans acceleraven i talment com si fos Flash, el superheroi, les seves mans s’han fet borroses, com si fos un tren que passa a alta velocitat.

Ràpid ràpid, ràpid, fins que al final anava tant ràpid que no es veien les mans, només les tecles enfonsar-se soles… després el teclat també ha començat a fer-se borrós, l’ordinador s’ha començat a saturar, i el programador ha entrat en trànsit, com un mèdium posseït.

Tot ha començat a tremolar, el mouse, la taula, el monitor… i al final, passa el que passa.

Us ho juro. No exagero. Ni un pèl.

Ma germana fa anglés fora de l’escola. Sovint fan jocs didàctics (d’aquests per practicar el que están estudiant). El d’avui era una barreja entre “que tengo en el coco” i “tabú”. Duien un full a l’esquena amb una paraula (que no sabien quina era). D’un en un sortíen a la pissarra, es giraven, i la resta els havia de donar solucions (rollo you should…) perquè ells encertessin la paraula en qüestió. Les paraules que duien penjades, eren, entre d’altres, crazy, bored, gay…

Gay?? Un gay necessita una solució? Se’m movia alguna cosa per dins quan m’ho explicava… que… em sembla que era la mala llet. Que fort…

Podria escriure el post més llarg de l’història dels posts, però me’n aniría a dormir histèrica, sentint-me impotent, i volent pegar a algú. I com que aquesta nit ja he caigut del llit (a saber amb qui em barallava), millor deixar-ho així. Això sí; estic indignada! El profe aquest sí que necessita solucions…

Són raros, vesteixen raro i sobretot… parlen raro… un diàleg normal d’un programador és algo així:

• Hola Ramon! Vols un cafè?
• Amb el codi SQL^p, podem aplicar un $charAt() en si i solament si x=[loop;during].
• Amb sucre?
• 9<>if=””.
• Un o dos?
• if (parseFloat(a)>parseFloat(b)){return 1}
• Ha ha ha, en sèrio?

En fi, que quan parlen ningú els entén. Fins i tot entre ells s’expliquen bromes internes, i riuen. És com anar a Rússia i estar rodejat de russos de 2 metros parlant en rus, i rient entre ells, i tu te’ls mires, i somrius, així com pensant “ai ai que deien dir, quina por”. Un consell? Millor deixar-los fer, que sinó encara la cagareu.

No va? No et pinta el boli? Doncs atenció perqué “el frotar se va a acabar”. Ni ratllant el paper fins a foradar-lo, ni cremant la punta amb un encenedor, ni babejant-lo amb “bao” com si fos una ventosa que no s’enganxa. Res. La solució definitiva és aixecar el peu, i pintar la sola. SEMPRE funciona!
 
Solució tant pràctica (o més) com posar una ceba partida per la meitat a l’habitació quan t’agafa l’atac de tos, com ficar-te pasta de dents a la cara quan et surt un grà, com empapar-te el cap (i tot el cabell) amb alcohol quan tens polls, com menjar pastanaga per posar-te més moreno, com barrejar sabó de plats amb la pintura per poder pintar perfectament una superfície lliscosa, com posar mitja llimona a la nevera perqué no faci pudor a barreja d’olors, com beure aigua pel cantó oposat on ho faríes normalment (sense girar el got; girant-te tu) perque se’t tregui el singlot, com…

Els dissenyadors del webs, són una raça apart. No els hi importa de què sigui la web, ni que funcioni, ni tan sols si es de PEPSI o COCACOLA. És igual si tot són errors, sempre que siguin bonics. Els dissenyadors volen el més impossible, sempre intenten descartar totes les lleis naturals de la programació.

Tan se val si el llenguatge és DHTML, HTML, ASP, FLASH, o FLUSH… ells sempre voldran quelcom algo raro, estrambòtic, que mai podrà aconseguir cap programa. I evidentment, fins a l’últim i minuciós puntet desalineat de la web pot ser una gran tragèdia… una columna assimètrica, causa d’histèria…

Però tan se’ls en fot si la web és de sexe, drogues, o rock and roll. En el moment que els hi dius la temàtica de la web… una idea fugaç els creua la ment! I llavors… ja no hi ha qui els hi tregui del cap. Ja els ha quedat per sempre, i seguiran dale que dale, amb la seva bohèmia idea.