Dia: 9 de gener de 2005

Sabeu la peli aquella de Lost in translation? Pues bueno, a vegades jo em sento igual, sense necessitat de viatjar a Japó…

Hi ha llocs en els que em sento com a perdut… no sé… el temps i l’espai es deformen… els minuts semblen hores, i les hores semblen dies… els metros quadrats semblen kilometros, i la fauna local és desconeguda i sospitosa… mama por!

No pots fiar-te de ningú… ningú, eh? En qualsevol moment, et poden agafar desprevingut i et mosseguen, t’ataquen o fins i tot, et buiden la cartera amb saldos que després no pots ni posar-te ni canviar… en fi, que n’acabes fent drapets.

En els dos primers… sobreviuria…

Em fa molta mandra. I no es que no m’agradi, perquè quan sóc dins, m’encanta, em passa l’estona volant, i gaudeixo el que llegeixo. El problema és posar-s’hi… Sempre trobo una altra cosa millor a fer, o una mussaranya millor a contemplar.

Acabar un llibre per mi, és pitjor que acabar una colecció de cromos d’aquells que s’enganxen en un àlbum, on sempre hi ha les que tens repe 999.999 cops, i les que no surten mai, mai, mai; i el nen repelent que la té , i la té repe, la canvia per 6 o 8, cosa que fereix l’orgull casi tant com quan et guanyaven tots els go-go’s (us enrecordeu? xD) d’una sola tirada.

La cosa es que he trobat un llibre… un llibre que és impossible no acabar-lo. Jo l’he acabat, i us dic que és el primer llibre no-obligat-pel-profe que acabo. Us el recomano molt moltissim. És com una droga, no es pot parar de llegir. No us prometo que sigui el millor llibre que hagueu llegit mai, però si us passa com a mi (que se us fan inacabables), segur que l’acabeu i amb moltes ganes!

“El passat ha quedat enrera” Anke de Vries