“Som-hi Xènia, que avui estrenarás bambes i bossa per anar al gimnás!!” – M’he dit aquest matí.
Au, al tren amb la bossa, al metro (a hora punta) amb la bossa, a la feina amb la bossa (tot el dia donant-li patades sense voler), a la ett amb la bossa… Va, no et posis nerviosa que valdrà la pena, avui serà un gran día!
Arribo allà, i no puc passar perqué no m’acepta la targeta. Em ve un noi amb cara de “tranquila, tots hem tingut un primer dia” i passo. Pujo al vestuari (després de preguntar un parell de cops “per on s’hi va?”), estic tres quarts d’hora buscant la meva taquilla. La trobo. Me’n adono que allà no hi cap més que una bamba. Decideixo posar-ho tot en les taquilles “comunitàries”. Ho poso tot, em disposo a baixar a la classe d’aerobic quan de cop… Caram, la porteta no es tanca. Ops! Hi he de posar un euro! Ara d’on el trec un euro? Pregunto pel vestuari, però ningú té canvi de 20 euros. Pfffffff… Som-hi, agafa-ho tot, i ves a baix a recepció perquè et donin canvi.
Torno a pujar amb les mans plenes de chatarra. “Si de cas, al marxar vens i et tornem a donar el bitllet perquè no marxis tant carregada” em diu la bona dona. Quina hora és? Culló, ja he fet tard. Weno, aniré a fer bicicleta. M’emporto la música, així no em sentiré tant sola. Tres quarts d’hora més tard, després d’una enriquidora “descoberta de l’entorn”, trobo les bicicletes. Deu meu senyor, quants botons. Pujo, encenc la música. No va. No va? Osti tu, avui li he tret les piles i estàn pel bolso sueltes. Qualsevol baixa ara a buscar les piles, amb lo que m’ha costat trobar les bicicletes!
Als 10 minuts ja estic aburrida. “Jo me’n vaig…”, penso. Baixo. Aquest cop només trigo tres quarts d’hora menys cinc minuts en trobar el camí de retorn als vestuaris. Agafo la tovallola, i me’n vaig a la dutxa (més que res perqué porto tot el dia cargant amb el xampú, el gel, les sabatilles, la tovallola, el secador i la roba interior neta… no pas perqué estigués realment suada, perquè enganyar-nos).
L’aigua calenta no surt. Esperaré una mica més. (…) Segueix sense sortir. Vols dir que és normal? No siguis impacient, espera’t una mica més. (…) (…) Ei que això no va, jo no em dutxo amb aigua gelada, quina rasca. Agafo la tovallola (amb dos dits, per no mullar-la), i me’n vaig (amb les xancletes mal posades i mig de puntetes) en busca d’una altra dutxa. Au, per allà como mi madre me trajo al mundo en busca d’una dutxa buida! Sort que l’he trobat abans d’ haver de fer el camí de tres quarts d’hora. Al principi sortía calenta. Després ha sortit freda, després mig-mig, després un altre cop freda, més tard de nou calenta, i ja quan m’ha tornat a sortir freda m’he emprenyat amb la dutxa i he sortit. M’he vestit, i he marxat.
Aleshores, he sortit del gimnàs, he creuat el carrer, i m’he comprat una canya de xocolata. Fatal. De que m’ha servit avui anar al gimnàs? Em sembla que, únicament, per poder escriure aquest post.
