Aprofito que avui és dissabte, per a fer aquesta tradició tant nostre, que és ordenar i netejar el piset…
He començat reordenant els continguts, canviant l’encapçalament del blog, el header dels posts (he posat un solet), he igualat les amplades dels includes del menú, he traduit algunes frases i he millorat la distribució i aspecte dels feedbacks…
Bé, tan sols són unes petites modificacions, però nostà mal… ja ho aniré polint… (ho poso a coses a fer)
Fins ara, tenia aquest aspecte:
Em diuen que si tinc plans… “Ai que bé” pensa un…. “ja tinc plan… cine? anar a prendre algo? anar a passejar a les rambles?”…. si home… que t’ho creguis.
Estava jo tant tranquil, lluny del món de l’animació infantil, lluny de les vergonyes, lluny de fer el pallasso… però res dura tant… Uo!
“Cames-tortes” com li deia la iaia, pobre.
El post del Jun m’ha fet pensar que… aquest any cau molt aviat carnestoltes! “Y yo con estos pelos!”. Cada any ens passa igual, nos pilla el toro.
L’any passat vam decidir anar a Sitges, a veure tota la parafarnalia, la gresca, i la multitud de persones disfressades. “De que ens disfrassem? Va, va, que no tenim temps, de que ens disfrassem? Algo fàcil ha de ser, va de que ens disfrassem?” Ja està; de marietes. “Ens comprem unes antenes, ens pintem la cara vermella amb topos negres, i ens vestim de color vermell!”
Per no variar, no ens vam coordinar per comprar les pintures ni les antenes. “Weno, doncs, anem vestits de vermell, i a Sitges ens ho comprem, ens pintem, i ens les posem”.
Apa, obre l’armari, obre els calaixos, i som-hi a buscar roba vermella! Res, no hi ha pantalons, agafarem aquesta faldilla curta, també les mitges vermelles… Les bambes (perque de sabates no en tinc, de cap color), i… i com que l’unica samarreta vermella és la de les ovelles del kukusumushu, me la posaré del revés! Preciossa. Tal qual per dir “hola, soy tu menstruación!”.
Em venen a buscar amb el cotxe, i casi m’agafa un atac quan els veig a tots guapos. “Espero que porteu TOTA la roba vermella al maleter per canviar-vos, eh?!”. Evidentment no la duien… “no, pero nos pintaremos la cara y nos pondremos las antenas igual, es que no encontrabamos nada que…”. Res. Vam comprar les pintures i les antenes, i allà al “Pastafiore” mateix, vam treure les pintures. “Va, qui es pinta primer? La Xènia que ja va vestida!”. Tothom ens mirava, no se com no ens van fer fora. Van trigar molta estona, i clar, després de la feinada es van cansar. “Bueno, nos vamos?”. “Si home! I vosaltres que?!”. “Es que vamos a llegar tarde!!”.
Encara van tenir el detall de ficar-se les antenes. Sort que el sentit del ridícul se’m va perdre un dia (ser monitora t’enforteix, sí). I quan un creu que ja no es pot torçar més la cosa, ens adonem de que ens havíem equivocat de día. Ni carrosses, ni multituds, ni festa, ni xerinola. Ho feien tot l’endemà.