Categories
Coses de la vida

Diaris personals

De petit, qui no ha tingut un diàri personal? Jo n’he tingut 3, o potser fins i tot 4. Uns te’ls regalàven, d’altres te’ls cagava el tió, d’altres els aconseguíes fent-te la pesada a la botiga… Molt bonics tots, sí. El que passa, és que… Quan arrivaba l’hora d’escriure…

T’agafàven ganes d’escriure coses íntimes, personals. Coses d’aquelles que no es poden explicar ni al coixí. Però després apareixíen les pors. I si algú ho llegeix? I si me’l troben? I si em moro i l’obren per veure que hi havia posat? Em semblava una prova massa evident. Tenia por, molta por. De tots, només en vaig arribar a escriure un. I no sencer, no. Només una pàgina. Si senyor, vaig superar la por a que algú ho llegís. I qué va passar? Que algú (la última persona que hagués volgut, ademés) ho va llegir.

Després d’uns anys, un día, em ve ma germana i em diu: “Xènia, a tu, un dia, et vaig caure de les mans?”. Clar, jo no entenía res, fins que vaig mirar una mica més al horitzó, i vaig veure el meu vell diari. “Però tu que fas amb aixo!?!”.

“Estimat diari… Avui, tenia a la Mònica en braços i se m’ha caigut a terra. La mama se l’ha hagut d’emportar al metge. Uf. Per sort només tenia un blau”.

Si es que no es pot tenir por de que et passi una cosa, perquè llavors, va i et passa.

Categories
Coses de la vida

Reunions (primera part)

Fa uns dies que faig moltes reunions… m’encanten… siguin les que siguin… de veïns, d’esplais, d’empresa… en fi, del que sigui. És tot un món.

En un inici, tot és molt maco… tothom ve amb unes ganes de discutir tremendes. Tots els punts de l’ordre del dia són discutits fins als extrems més preocupants…

  • Comencem la reunió…
  • Ah no
  • No?
  • No. No m’agrada començar. Hem de dir “Iniciem… la reunió”
  • Ah, doncs jo prefereixo “La reunió és començada”

El que heu de fer (si podeu) és intentar que els temes que més us interessin, es parlin al final de tot, l’últim punt… quan fa 3 hores que la gent s’adorm, tothom te gana i ningú vol allargar el tema… llavors aprofiteu i dieu la vostra…

  • Pintem l’escala… color crema com sempre?
  • Millor rosa fosforito (aquí la teva frase)
  • Ok. Rosa fosforito. Tots d’acord? Vale doncs. Marxem a dormir.

La gràcia de les reunions és parlar entre tots, per arribar a un acord que no agradi a ningú…

  • Comprem un ordinador o pintem la sala de juntes?
  • L’ordinador
  • La sala
  • Ok, pues pintarem l’ordinador.

Com més gent hi ha, millor, perquè hi ha més possibilitats de no decidir res. La gent es desconnecta, parlen entre ells, es discuteixen, marxen un moment per parlar pel mòbil, es posen a fer dibuixos…

  • Jun… que en penses d’aquest tema?
  • Crec que no.
  • No? Però si parlàvem de ON fer els campaments
  • Ah. Doncs si?
  • Campaments? (pregunta l’altre) Però no parlàvem de Sant Jordi?

Categories
Coses de la vida

No passa res…

Ho he intentat. Fins i tot he aconseguit dominar els nervis més que tots els altres cops… però sempre hi ha algo que se’t escapa de les mans. Que n’és de dificil això!

Em fa molta por entrar a l’autopista. I no és l’autopista el que em caga, sinó el carril d’acceleració. Tot de cotxes flipats que venen, i tu has d’accelerar, vigilar, reduir si cal, però sense reduir massa perqué és un carril per accelerar, vigilar, parar, però parar al principi del carril, no al final, perqué si pares al final no dona temps a accelerar… buf!

Res, que m’he colapsat. Quan he arribat al final… i he vist que venien 2 o 3 camions, he pensat “Xènia, que havies de parar al principi!!”, i llavors que he fet? Intentar dissimular i… accelerar. Rollo “no he parat al principi del carril perqué he calculat que em donàva temps, eh?”. Però no ha colat.