De petit, qui no ha tingut un diàri personal? Jo n’he tingut 3, o potser fins i tot 4. Uns te’ls regalàven, d’altres te’ls cagava el tió, d’altres els aconseguíes fent-te la pesada a la botiga… Molt bonics tots, sí. El que passa, és que… Quan arrivaba l’hora d’escriure…
T’agafàven ganes d’escriure coses íntimes, personals. Coses d’aquelles que no es poden explicar ni al coixí. Però després apareixíen les pors. I si algú ho llegeix? I si me’l troben? I si em moro i l’obren per veure que hi havia posat? Em semblava una prova massa evident. Tenia por, molta por. De tots, només en vaig arribar a escriure un. I no sencer, no. Només una pàgina. Si senyor, vaig superar la por a que algú ho llegís. I qué va passar? Que algú (la última persona que hagués volgut, ademés) ho va llegir.
Després d’uns anys, un día, em ve ma germana i em diu: “Xènia, a tu, un dia, et vaig caure de les mans?”. Clar, jo no entenía res, fins que vaig mirar una mica més al horitzó, i vaig veure el meu vell diari. “Però tu que fas amb aixo!?!”.
“Estimat diari… Avui, tenia a la Mònica en braços i se m’ha caigut a terra. La mama se l’ha hagut d’emportar al metge. Uf. Per sort només tenia un blau”.
Si es que no es pot tenir por de que et passi una cosa, perquè llavors, va i et passa.