El meu profe de FOL, sempre estava explicant històries amb moraleja, dibuixant situacions plenes de personalitat, i enomenant dites plenes de sentit.
Avui al tren metro, hi havia gent asseguda, seients buits, i gent de peu. Una de les dones que estava de peu, volia seure. Tindría uns 50 anys. Era alta i prima. Anàva molt dreta. L’esquena molt recta i el cap ben alt. No semblava arrogant, sinó bona persona. Tot i així, anàva molt dreta. Exageradament recta. Tant, que per més sotracs que fes el tren metro, no movia el tronc en diferents direccions; sempre junt.
Hi havia una altra dona. També tindria uns 50 anys, però aquesta semblava més jove. Era més inquieta, més baixeta, més grosseta però alhora més activa. També buscava lloc per seure, i totes dues han mirat cap al mateix seient.
S’han trobat de cara davant del seient. El metro ha fet un altre sotrac. La dona alta, s’ha deixat anar sense voler, ha perdut l’equilibri, i ha caigut a terra en bloc. Tal qual. Inevitablement m’ha vingut al cap el de FOL dient: “Només sobreviu qui és flexible; al rígid se’l endú el corrent”. (Pobre dona xD).
Segurament no es refería a això (sinó a quelcom algo més profund), però el meu cap està ple d’associacions tontes que m’apareixen sense demanar permís.