Avui ha vingut la petita a casa. És un trasto. Suposo que com qualsevol criatura amb 2 anys d’edat. Li encanta el gos, sempre el toca, el remena, li estira els cabells, el mana passar cap aquí, anar cap allà… No parava amb el seu cabasset, li deu haver fet gràcia i au, passejant-lo amunt i avall, amunt i avall. Clar, es allò que com més els dius “això caca!!” més ho toquen. I apa, el cabasset plè de pèls i la nena també. Així que han decidit treure cabasset i gos a la terrassa.
El gos no ha aguantat ni 3 segons que ja volia entrar. Llàstima que el cabasset no tingués vida pròpia, o… potser millor hauría de dir “sort”; perqué de fet, si n’arriba a tenir, l’hagués perdut. El ja famós vent Siberià que ha invadit Catalunya… se l’ha emportat 6 pisos avall. Pam.
Ma mare, quan ha baixat al carrer, l’ha vist allà, sota de les bústies. Li ha agafat tanta vergonya, que ni tant sols l’ha tornat a pujar a casa. Me la imagino posant cara de “ojh, aquesta gent, mira que en són de marranos… deixar això aquí…” com per dissimular; i l’ha llençat als contenidors del davant.
Aixó si, el gos més feliç que unes pasques, perqué, aquesta tarda, ha tingut cabasset nou, i de pas, un saquet de pinso del que li agrada!