No sé perquè insisteixo. No sé perqué cedeixo si sé què passará després… No sé perquè ho faig… Ja ho diuen que els humans caiem dos cops (o més!) tropeçant amb la mateixa pedra.
“Va Xènia, que hi anem totes, vine tu també, que mira que pelos portes”. M’ho penso… m’ho repenso… m’ho torno a pensar… i al final penso “va, que ja fa anys que no hi vas, així t’ho farán simètric de nou“.
“Tallem?” “Bueno, només sería igualar-lo una miqueta, però sense tallar massa”. Mai fan cas… Jo no sé si es que falta comunicació, que fan el que a elles els agrada perquè creuen que és lo més correcte, o si es que realment están programades per no fer mai cas al 100% del que els dius.
La dona ha començat a igualar, igualar, igualar… I no sé com, quan he aixecat la vista al mirall, m’he vist, del serrell a la coronilla, tot igual de curt. M’ha vist la cara i diu; “espera espera”, se’n va a buscar gomina, i em fa una CRESTA. M’ha agafat el riure i no podia parar. La tia m’anava dient “no me pegues, eh?”.
Ai senyor… viam com ho arreglem aixó ara! Sort que el cabell creix. Amb lo fàcil que es tallar-se el cabell una mateixa i autoculpar-se si surt malament… No sé perquè em fico en estos fregaos. Si es que jo ja ho sabia…