Categories
Coses de la vida

Ser la gran

La de bronques que m’havia endut jo per no posar un plat al renta-plats o per no haver tret la roba de l’estenedor o per no haver “endreçat el menjador”. Clar, eren altres temps. Ara tot és diferent. No importa si no es capaç de posar ni el seu plat al rentaplats. I no només es que no s’endugui bronca, es que ni tant sols rep la ordre de que ho faci. No passa res!

Els aplanem el camí en tot, sempre van amb avantatge, els espavilem perquè no surtin tontos, el cercle d’amistats se’ls multiplica (a part dels seus amics, coneixen als nostres també), s’adonen de les coses molt abans que ens en vam adonar nosaltres, es copien tots els trucs que utilitzes per fer-los pressions psicològiques i derivats, et vigilen, et contemplen, observen el que fas, miren on has trepitjat i te l’has fotut per no trepitjar-hi ells…

Són la hòstia. Ademés no se com, acaben fent que les nostres coses, siguin nostres i seves alhora, mentre que les seves, son seves i de ningú més. Que cabrons. Aixó si… que fariem sense ells?