És el que passa.

De cop visualitzes una tarda aburrida on les hores et sobren i no saps que fer ni on anar, però xerrant amb una companya de feina, trobes la solució: “Jo vaig a la biblioteca, vols venir? És a Gràcia”.

Oh! Et fa una sensació com de cole, quan, el dia que hi anàves, era perqué havíeu de fer un treball en grup (i ningú s’ofería a posar la casa), i allà s’hi feia més gresca que feina (a qui no l’han fet fora algún cop? xD). I clar, t’agafa com una energia positiva, unes ganes de veure com serà aquesta biblioteca, i acceptes.

I no només acceptes, sinó que, ja que hi ets, també te’n fas soci, i fins i tot t’emportes un llibre (claro!). “Quin em recomanes? Que no sigui gaire gran, i sigui fàcil”. S’ho pensa i al final em diu; “Aquest; és un classic, a mi em va encantar”. Pam: La Casa De Los Espíritus. Realment és molt bo, molt fàcil, i enganxa, però de petit no en té res. Clar, es allò que vas amb la calma, sense pressions, fins que veus que s’acosta el dia que hi ha segellat en el punt de llibre; que aleshores comences a mirar les pàgines que et falten, i a calcular quant de temps tens per llegir-te-les.

7 de març. Ok, ha arribat el dia, no l’he acabat, en el trajecte del metro no em dona temps. No passa res, ja el retrobaré algún dia. Pujo al metro, no sé exactament on he de baixar. Baixo en la parada que em sembla, pregunto, la gent indica com el cul, obro el bolso pensant ” em penso que un dia vaig imprimir un mapa per quan hagués de tornar…”. Res, no hi tinc res. No tinc cap mapa. No hi tinc a la companya de feina que em va acompanyar el dia que hi vam venir tampoc. Ni tant sols tinc la feina; i a sobre m’estic pixant. Em rallo, camino, segueixo caminant, camino una mica més, i dimiteixo.

Baixo les escales, i pujo al metro camí a casa llegint el llibre.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *