No sóm simètrics, no ens enganyem. Tenim una mà més gran que l’altre, o un pit diferent a l’altre, o una orella més amunt que l’altre, o un forat del nas més profund que l’altre.
El cap és el mateix. Tampoc és simètric. El cabell és la primera part, que, evidentment, no tenim la mateixa llargada a tot el cap (menys si el tallem ntres mateixos), però pentinar-se… Dios! És tot un repte. No pot quedar igual una banda que l’altra de cap de les maneres.
Quan abans començo a arreglar-me, pitjor acabo. Em sembla que tenir temps no és bo del tot. Quan hi ha presses, fas pim pam, i au, com quedi pq no hi ha més temps, i olé. Tot perfecte! I si no està perfecte, tampoc ho saps pq com que un a un mateix no es veu… No tens ocasió de rallar-te (pq amb veure’t reflectida als aparadors un instant, o en un cotxe, o en les ulleres d’un amic; no hi ha temps).
Això si, com tinguis temps l’has cagat. Comences… l’espuma… l’eixugues… vinga som-hi; Amunt, enredat, un clip, una pinça… olé, perfecte! Ara l’altre banda… amunt, enredat, un clip… aix no, aquí no, més amunt… una pinça… Uf, quina escarxofa! Treiem, tornem-hi; amunt, enredat, un clip, una pinça… No no, no esta gens igual, aquest està massa amunt. Concentració; amunt, enredat, un clip, una pinça… Uala! Que artista, ara si! Merda, el que no m’agrada ara és l’altre, pq hi ha massa cabell. L’hauré de desfer pq quedin iguals; Amunt, enredat, un clip, una pinça… Quin desastre. espera, faré el mateix moviment que abans, i la mateixa cara i la mateixa pose, viam si funciona: Amunt, enredat, un clip, una pinça, i… Pfff… No desesperis; Amunt, enredat, un clip, una pinça i… Ui no, tranquila… Cada cop anem pitjor. Ara que ho penso, no estava tant malament encara que tingués massa cabell. Pq l’he desfet? Merda, ara me’n arrepenteixo. Prou, no valen lamentacions, no serveixen de res; som-hi que ho has d’aconseguir…
I més d’un cop he acabat treient tots els clips i les pinces, i sortint per la porta amb tots els cabells enredats, despentinats i alborotats. Un cop que mai se m’oblidarà, m’hi vaig estar tanta i tanta estona, que cada cop estava més i més nerviosa pq “tant de temps” que tenia, es va acabar, i m’esperaven; i vaig explotar plorant com una histèrica. Ma mare va flipar. La veritat es que jo una mica també… Mai hagués pensat que les simetríes poguessin arribar a ser tant dolentes per la salut.
