Ara feia dies que no m’aixecava a escombrar, i avui, al passar amb l’escombra per darrera de la taula abandonada, per on no passa mai ningú, he notat una presència.
Primer semblava un pèl creuant-me la cara, però ràpidament m’he adonat de que era molt més fi, i que no me’l podia treure. Argh!!! M’ha agafat picor per tota la cara i per tot el cap!! I clar, ja temiendome lo peor, he aixecat la vista cap al sostre. Efectivament. Allà just a la cantonada, estava ella, amb el seu cos petit i les seves potes extra-largas… Mirant-me amb els 8 ulls que m’he imaginat que deuria tenir… Eeeecs! He de treure això de l’oficina!!
Bueno, aquest ha estat el primer pensament, però seguidament ha arribat el segón; Xènia, tu no t’atreveixes a tocar-la, no t’enganyis… Això, atines malament, comença a correr pel sostre o per les parets, i el festival que es lia! Llavors ha aparegut el tercer pensament; que la mati la dona de fer feines! Que a la pobre sempre li toca fer la feina bruta (pq la neta, ja la faig jo). Però el quart pensament ha arribat sense demanar permís; com la matem i vingui tota la familia al funeral, serà pitjor el remei que la enfermetat… Quan estàva a punt d’aparèixer el cinqué pensament, ella ha parlat. "Uns cervells tant grans i tant mal aprofitats… Tot el sant dia pensant en tonteries… Aquests humans…".
Ens hem fet amigues. M’ha dit que es diu Fransis. Hem arribat a un acord; jo li deixo la cantonada posterior esquerra per viure, i ella es menja els bitxos que entrin a l’estiu.