T’estimo profe!

Doncs… Després de cargar-me el retrovisor, el profe, sempre diu la seva. L’home passa nervis també, ell no és l’amo de l’autoescola, i per tant cobra tots els mesos el mateix, independentment de que aprovem o suspenguém, i clar, vol que aprovem! És una d’aquelles bones persones que fot bronques, si, no es queda gens curt; fot crits, si, de vegades sembla que et vulgui pegar i tot; però tot això ho fa perqué es preocupa, i perqué li afecten així de directament les coses, perqué no pot conduir per nosaltres, i perqué vol que ho fem bé.

Quan vam baixar del cotxe… Se’m queda mirant. "No em renyis, eh Juan?". Perqué ho veia venir. L’home s’acosta, i m’abraça!! Jajaja, jo crec que deuria estar pensant "Deu meu senyor, que aquesta noia no té remei!".

Els primers dies, els primers cops de suspendre, em volia canviar de profe perqué li tenia fins i tot por. Després li vaig començar a agafar un carinyo desmesurat. Ara no el canviaría per res món. Crec que és el millor profe que em podia tocar, i el dia que em donin el carnet (Pq algún dia me’l donarán, eh? Vulguin o no!), el trobaré a faltar com a poques persones he trobat a faltar; i mai mai mai l’oblidaré. Hi ha mil formes i maneres de conduir, i jo sempre tindré la seva, la que ell m’ha ensenyat.

 

2 pensaments a “T’estimo profe!

  1. Tiamat

    oooh, l’examen de conduir!
    El primer cop que el vaig fer, em va tocar un examinador que anava fins al cul de carajillos, amb prou feines l’entenia quan em deia si havia de girar cap a la dreta o cap a l’esquerra.. I al final, va decidir fer-me aparcar just davant una entrada de cotxes, que tenen la vorera que fa una mica de baixada, justament perquè hi entrin els cotxes, a més que el carrer feia curva, i no sé com m’ho havia de fer per aparcar recte.. i clar, em va suspendre perquè, la resta molt bé eh?? però havia pujat a la vorera al aparcar.
    I el següent cop, vaig pujar al cotxe, i veig que al salpicadero hi ha encesa una llumeta, i no sabia què cony volia dir.. i tot l’examen ben estressada, tota suant, perquè no sabia si és que tenia el fre de mà posat, o què era.. i el llumet allà encès, que clar, no sabia com treure’l! I al final, quan vaig acabar, li vaig preguntar al noi que s’havia examinat abans que jo, què collons era aquell llumet, i em va dir que només eren les llums de posició, que les havia encès perquè semblava que havia de ploure (i sí! just quan vaig baixar del cotxe es va posar a ploure!). Vaig estar-me cagant amb ell una bona estona, però bé, ell ho feia amb la més bona intenció del món..

    apa doncs, que hi hagi sort eh!! que tens raó, algun dia o altre te l’han de donar!! per ous!!

  2. Xenia Autor de l'entrada

    Quina putada això de la llum! Amb els nervis que es passa en aquell moment, només falten factores agenos, tu… A mi un dels cops em va passar que el dia stava xungo, i jo tota histèrica preguntant: per com anava el limpia? Cap amunt? Cap avall? Cap endarrera? Cap endavant? I just al moment de ficar-me davant del volant, va parar. Però son moments d’estress que se’t fa una muntanya enooorme de tot. Ostia una formiga! On deu anar? Tindrà menjar? I si li fa mal una pota?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *