Doncs… Després de cargar-me el retrovisor, el profe, sempre diu la seva. L’home passa nervis també, ell no és l’amo de l’autoescola, i per tant cobra tots els mesos el mateix, independentment de que aprovem o suspenguém, i clar, vol que aprovem! És una d’aquelles bones persones que fot bronques, si, no es queda gens curt; fot crits, si, de vegades sembla que et vulgui pegar i tot; però tot això ho fa perqué es preocupa, i perqué li afecten així de directament les coses, perqué no pot conduir per nosaltres, i perqué vol que ho fem bé.
Quan vam baixar del cotxe… Se’m queda mirant. "No em renyis, eh Juan?". Perqué ho veia venir. L’home s’acosta, i m’abraça!! Jajaja, jo crec que deuria estar pensant "Deu meu senyor, que aquesta noia no té remei!".
Els primers dies, els primers cops de suspendre, em volia canviar de profe perqué li tenia fins i tot por. Després li vaig començar a agafar un carinyo desmesurat. Ara no el canviaría per res món. Crec que és el millor profe que em podia tocar, i el dia que em donin el carnet (Pq algún dia me’l donarán, eh? Vulguin o no!), el trobaré a faltar com a poques persones he trobat a faltar; i mai mai mai l’oblidaré. Hi ha mil formes i maneres de conduir, i jo sempre tindré la seva, la que ell m’ha ensenyat.