Quina calda, me’n vaig a comprar sabates sense mitjons perquè amb les bambes ja no s’aguanta això.
Oooh! Que bé! Ara si que vaig fresqueta! Ademés son xulíssimes! Grogues, amb la tira aquesta entre el dit gros i l’altre que, contràriament al que pensava, no molesta gens! I ara, toca anar a treballar un altre cop. A veure que faig aquesta tarda perquè les hores passin. Començo a estar agobiada de no fer res. A sobre arribo caaada dia 20 minuts abans perquè els busos van així. Aix. Vinga que ja falta menys per les 20.30h.
(…)
(…)
(…)
Ufff… Sort que ja són les 20h. Ha costat, però ja només falta mitja hora. "Riiiing! Si? Xènia, avui no et puc venir a buscar, baixa amb el bus". NOOOOOOOO!! Fins les 21.20h no passa!!! Déu meu, a mi m’agafará algo. Cap humà pot estar tantíssimes hores sense fer res, no pot ser bo! (I tot per culpa de la DGT que no em volen donar el putu carnet!!).
20.30h: Siiiii! Ja és l’horaaa! Nem, nem! Ni un minut més em quedo aquí! Mmm… Saps què? Jo me’n vaig caminant a casa, que estiraré les cames i segur que arribo abans que si espero el bus. Hi ha un troç de Nacional, però dic jo que si vaig pel costadet… Si, vingue’n, som-hi!
"Que fas aquí tant aviat? Si són i quart!", "He vingut caminant ú_ù", "Jajaja, estás boja! Però perquè no t’has esperat al bus?!", "Perqué sóc tonta!"
Amb la calor que feia, em vaig haver de posar la jaqueta perquè tots els cotxes (i camions) em pitàven (i res d’escots, eh? Uns inocents tirants!), i amb jaqueta i tot, seguien pitant, saludant, i algún fins i tot afluixant la marxa. Suposo que no és gaire normal que hi hagi una noia caminant per allà. Em vaig cagar. Però bueno, de fet aixó no és lo pitjor. Lo pitjor és que, com que m’estava ficant nerviosa i ja no sabia ni on mirar; caminava depressa per arribar cuanto antes (tot i així vaig trigar 30 mins!), i m’han sortit unes llagues de les sandàlies-super-guays-grogues considerables. Es que a part de la ferida, m’està sortint un blau per on duia la tira entre els dits. Ara no me les puc ficar, ni un moment, ni allò que estàs per casa i dius "va un moment per no anar descalça", no, res. A la mierda! Fins que se’m curi, m’hauré de tornar a posar les bambes amb els pitjons patint calor. Vaig a ficar-me polvos de talco, potser… també se’m cura.