Hi ha dues maneres:
La millor, es fer-te la forta, i seguir en contacte amb ell, continuar compartint estones. Realment em va encantar veure’l, però, ara que? L’abalanxa de rallades em fa caure de cul a terra.
La pitjor, es treure’l de la meva vida i del meu cap a la força borrant-lo del MSN, borrant el seu telf., no pujant més al seu poble, i potser explicant-li el perquè de tot això. Diuen que ojos que no ven es corazon que no siente.
Però em sap molt de greu "matar-lo" així, perquè realment m’encanta. A part de que queda una mica raro això de "mira, m’agrades tant que no vull saber res més de tu". Després diuen que les ties som rares, i tindràn raó, però es que no suporto que m’expliqui que s’ha liat amb aquesta o que quedará amb aquella altra. I lo pitjor de tot, és aquella esperança que no marxa mai i que et fa veure fantasmes on no hi son. Xènia òstia, que no hi son!!!
Començo a pensar que la pitjor manera és en realitat la millor. No sé que fer. Això si que no s’arregla amb polvos. Com a mínim no els de talco. Puto Berti.