Els dissabtes van pitjor que fatal els busos. Surto de la feina a les 14h. Fins a i mitja no en passa cap. No passa res, ànims que ja és dissabte. Passa a i 45. Arribo a casa a i 55. Vinga, que ara… a la dutxa, a fer les maletes, i comença el cap de setmana!
Obro el bolso. On son les claus? Tranquila, hi han de ser. (…) (…) (…). MERDAAAA ON SON LES CLAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAUS!? Deixa’m pensar. Les tinc TOTES juntes. Les de la feina també. He tancat l’oficina? Si, segurissim que si. I on les he posat? No me les hauré deixat posades allà penjant, no?! Deu meu, deu meu, deu meu… Ara si que em foten fora!
Vaig cap a la parada de bus. Osti, fins les 15.30 no passa!! Truco a la Mònica, que encara està treballant, deixa el que està fent, i anem en cotxe. "Que estiguin penjades, que estiguin penjades, que estiguin penjades…". SIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII!!! Mai m’havia alegrat tant de veure-les!! De vegades penso que Dèu sí existeix!
Jo em pensava que el Sr. Gat era perillós, però resulta que no és res comparat amb altres felins… resulta que a Tokio 