Avui el profe de l’autoescola duia alguna cosa a la mà. Era vermella. Era un rellotge. Però un rellotge tou. En realitat era el rellotge-despertador aquell de la 6/49 que anuncien per la TV. "Que estàs estresao?". "Si que estic estressat, si. Els primers dies no ho podia apretar, estava dur, però ara ja mira; mira con que facilidad".
Pobre home, me’l imagino amb allò a la mà desde el dia que li ho van regalar. Entre gent nova que vol tenir el carnet per l’estiu, i gent vella que no aprova ni a la de 3, se li acomula la feina. Jo mai he cregut que aquestes coses que s’apreten amb la mà des-estressin. A mi em fa la sensació de que encara et fiquen més nerviós. No sé. A mi m’agafen ganes com de trencar-ho i fer-ho miques! Perquè clar, ho aixafes… i es torna a inflar. Ho aixafes… i es torna a inflar. Culló, quina impotència! Llavors perquè ho aixafo? Si es tornarà a inflar!!
"Gira a la izquierda". I a l’esquerra he anat i a l’esquerra m’he ficat en el carril. Bravo Xènia! BRAVOOOOOO!! Un aplauso!! He passat 50.000 cops per allà, sé de sobres que és de doble sentit, i què he fet?? Ficar-me en contra-direcció!! I jo tota convençuda, eh? Home m’extranyava aquella continua allà al mig, però pensava que anàva bé. Ai ai ai… Qualsevol dia em quedo sense profe. El mataré a disgustos. Li regalaré una altra pelotita-antiestrés perquè en tingui una per cada mà.