Al costat de la oficina hi tinc un pub. Els dijous i divendres a última hora, abans de tancar, sento la música com si estigués aquí dins mateix (comencen a preparar coses, netejar, o ves a saber què). Les parets són tremendament fines. "Un pub? Festa, borratxera… Qualsevol dia em vomiten aquí davant". Vaig pensar el primer cop que el vaig veure. I després de 3 mesos, efectivament. Va ser dilluns (clar). La potada estava davant del aparador, tot esquitxant generosament el vidre. No donaré detalls, però era d’un color com ataronjat fastigós i tenía grumitos. Ademés amb la calda, no us imagineu la peste que feia. Clar que lo pitjor no era això, sinó veure que cada gos que hi passava (just al costat del pub hi ha un veterninari), hi fotia el morro, ves a saber si per menjar-se algún grumito o per què. Eeeecsss! Prou que m’està agafant mal de panxa.
La cosa es que avui, com que és un dijous especial, doncs tinc la sensació de que es divendres, o dissabte (pq dissabtes tb em fan treballar), o no se, però és una sensació diferent a la resta de dijous. I he sentit una música com si estigués aquí dins. "Guaita els del pub" he pensat. Però als 10 minuts (digue’m àgil) he pensat… Si són les 11 del matí, com han de ser els del pub ja? Potser estàn fregant, preparant…". Llavors he sortit per veure si estaven o no (digue’m cotilla), i res, la persiana estava fins abaix de tot, però just al davant, al mig del carrer, hi havia un gitano amb un organillo i uns pedazo d’amplificadors per flipar. Jo alucino. Amb lo petit que és el poble, i n’està ple de gent així. Gairebé cada dia m’entren a la oficina; si no és per vendre’m ulleres Ray-Ban, és per vendre pijames, cd’s, brujitas de la suerte, i sinó colaborar amb nosequé deixant diners dins d’un pot. L’ultim cop, em venía cactus l’home. Viam que serà lo pròxim. A sobre es que quan els dius que NO, s’enfaden!
Amb lo de les Ray-Ban vaig caure (que vamos, es van quedar amb mi a base de bé; si et molesta el sol, te les poses, i encara et molestarà més!), però ja prou. Era una gitana, i quan li ho vaig pagar, em va començar a oferir colònies d’imitació buenas-bonitas-baratas, anells i pulseres d’or, i no se que més perqué ja ni l’escoltava. Quita, quita. Deixant de banda que no m’agrada gens l’or, no es plan de que se’m presenti cada setmana. Només falta que se m’enfadi perquè un dia no li compro i al següent m’apareixi amb tota la familia, saps? No, no, que aquesta gent… Estàn molt units, i la unión hace la fuerza.
Apa doncs, un petonás per tots, que tingueu molt bona revetlla, felicitats a tots els Joans, i… OSTI JUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUN! Tu al DNI tb et dius Joan, no?? Ja sé que és demà, però com que demà hivernaré tot el dia… MOLTES FELICITAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAATS!!!! I a gaudir la màgia de la nit, la festa, els petardos, i les coques! (Noies, a la merda el regim, que un dia és un dia, que carai!).
A Itàlia han decidit que això que els cavalls es facin caca pel carrer és lleig. Així doncs, han deixat les pizzes i la màfia per un moment, i s’han posat a buscar una solució. Fent ús de la seva intel·ligència i del seu profund enginy, han pensat 
Bé, aquesta tarda, en Jun viurà la revetlla!! Quins nervis, oi?? Hi haurà petardos,