Les vacances d’estiu són genials quan existeixen. Quan una fa la vida normal, és una porqueria l’agost. TOTHOM està de vacances; les botigues tanquen, els amics marxen fora, els serveis van com el cul, tot està revolucionat, tot és perdonable perquè "és agost".
Aquest any m’he quedat sense vacances. L’any passat les vaig tenir dobles, això va com va i s’ha d’acceptar tal i com ve (oi?).
Finalment he deixat la feina, i per sort o desgràcia, n’he trobat una altra. La intenció era agafar tot el mes sabàtic, abans de començar a buscar feina de nou, però una feina d’horari-sou-i-proximitat bona tampoc es troba tant fàcil, així que no he volgut deixar-la escapar. Encara estem fent formació i no he començat a treballar el que se’n diu treballar en sèrio, per tant, no sé ben bé on m’he ficat. Potser me’n arrepenteixo… O potser no… De totes formes la suerte está echada, i per bé o per mal, segur que dóna de si com per seguir omplint els apartats "feina" d’aquest Cuac.
Abans de res, descarregueu aquesta música, obligada per a crear l’ambientillo de lectura del post! Una música que tothom canta dient “
I finalment, the las but not the least, aquell home de l’equip que sempre oblidaven quan capturaven als altres. Aquell mític home boig, i potser el primer friki de la història del cinema cinèfil. L’únic, incomparable e incomprensible Pato Loco Murdock (Dwight Schultz) que es va passar al doblatge, per posar veus a pelis com Las Crónicas de Ridick, Van Helsing, Final Fantasy, etc. El més divertit del personatge era que sempre l’anaven a buscar al manicomni i el rescataven, que pilotava avions i helicòpters, i que es portava a matar amb M.A Barracus.
