Doncs si senyor, finalment (després de varios dies buscant el dia), hem quedat aquesta nit per sortir de farra amb la Noe. Fantàstic; ovella negra i razz. Allà les 5 elles deien que tanquen (pero a mi m’han dit que només ho fan veure… obren els llums pero que els tornen a apagar), i hem anat al guardarroba per estalivar-nos les santes cues que es formen quan hi va tothom alhora al final.
Anem a buscar el cotxe a "Ciutat de Granada" (tota la nit repetint el carrer, no fos cas que se’ns oblidés), resant pel camí perqué no ens haguessin petat una roda (el cotxe del costat on hem aparcat, la tenia punxada), i rient de la cara del paio que se’ns ha acostat pel carrer demanant paper i li hem donat el paper del after que ens han donat a la sortida.
Vinga, tornem a casa… La Noe s’anima amb les perdudes. Jo miro per on sortir; "Bac de Roda"… "Barcelona"… "Badalona"… Uix, ens hem equivocat, Badalona no era la direcció no? No se… Truquem al Uri? Uriiiiiiiiiiiiii que faaaaaaaaaaaaaaaaaas, on eeeeeeeeeeeeeeeets, eeeeeeeeeeeeeeh escolta’m que estic parlant amb tuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu, que venim a badalona perque ens hem equivocaaaaaaaaaaaaaat, on quedeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeem!!
El cotxe… un galliner; i nosaltres… tarades perdudes. "Disculpe, las carpas del Titus?", "Uf… pero eso ya esta cerrao eh? Estan… todo recto". I així ho hem fet, i així ens hem trobat: Un dissabte a les 7 i mitja del matí, a Badalona. Feia més d’un any que no ens veiem, i ha sigut super macu. Com si el temps no hagués passat. Recordant anècdotes dels vells temps… I es que ja fa uns quants anys que ens coneixem encara que no ho sembli, eh? Total que ara me’n vaig a dormir. Són les 9.00 AM. Un cacaolat a l’estòmag i una estupenda experiència surrealista per dormir feliç i plàcidament.
Et tinc molt de carinyo, curasong; gairebé se m’havia oblidat.