Típic dia en el que totes les empreses del món fan el sopar, i totes les discoteques s’omplen de gent de "sopars d’empresa", i els busos que hi ha per les carreteres, en comptes de ser de la "inserso", són de grups d’empresa que va al sopar d’empresa per dp anar a la discoteca on estarà ple de gent d’altres empreses.
La cosa es que sent això tant típic i tòpic, jo MAI havia anat a cap. I no perque no hagués volgut, sinó perqué mai n’havien fet (es lo que té anar sempre d’ett’s), i realment, em va encantar.
La idea era ficar-nos fins al cul de menjar (convidava l’empresa), pero va resultar una porqueria, i llavors… que vam fer? Beure!
En la vida havia tingut tantes "lagunas". Reconstruint el que vaig recordant poc a poc amb el que em van explicant, hi ha escenes que són de còmic. Sort que ningú tenia una camara de video. I sort també que els que en tenien una de fotos van tenir una miqueta de si us plau;
L’escena era aquesta: el jefe dels jefes, aquell tant trajat que està per sobre de tothom i que no té a ningú més a dalt, estava a la saleta aquella donant el discurs de nadal com cada any. Tots l’esperaven, es veu que cada any es un rollàs, rollo com quan el Gegant del Doraemon es fica a cantar i tothom ha de passar per l’aro perquè sinó els apalliça. Doncs igual, aquí no hi ha palliça, però hi podria haver un augment en el paro.
Jo estava fora amb un company, i en aquell moment ens venen a cridar pq començava el discurs. Entrem dins, i ens posem per davant. El jefe comença amb el seu discurs, i jo em trobava malament. El home segueix, i jo apoio el cap a les mans. Ell continua emocionat mentre tothom se l’escolta, i els meus mal-estars troben una via d’escape. Pam!! Començo a potar amb totes les meves forces allà enmig! Ole ole! El jefe es calla tot tallat. A la gent se li escapa el riure, fins i tot algú ha de marxar fora perqué no se’l pot aguantar. Algú altre comenta "Xenia siempre dice lo que piensa…". I per concloure, el jefe tanca amb un "y esperemos que el 2006 sea mejor año…". Va ser molt fort. Un company em ve i em diu… "tia, es lo que todos estabamos deseando hacer y nadie se habia atrevido". Jo em volia morir (quan vaig reaccionar, pq tampoc va ser tant ràpid, ho confesso).
Realment m’ho vaig passar MOLT bé. Tot i les petites incidencies (que dilluns van ser el comentari principal a la feina dels que estàvem al sopar i sobretot, dels que no hi van estar), va ser fantàstic. Feia molt que no reia tantíssim. Estic esperant amb moltes ganes que arribi el sopar de l’any que bé.
(I no es macu això?)