Categories
Fets

Confiança

Aviam… Saps allò de que la confiança fa fàstic? Sempre havia pensat que era l’exageració més exagerada que existía. Que la confiança és una cosa que costa molt d’aconseguir, i massa valuosa com per posar-li darrera la paraula "fàstic". Vale, doncs fa dos dies que he canviat d’opinió.

Una trucada… "Ei Xènia, t’he de demanar un favor… Em pots deixar les dues últimes nomines?". PAM! Clar, al primer impacte, no reacciono… Al segon dic… Que dius, jo passo de tenir por ahi un pis al meu nom! (I més sense viure-hi dins). Ell em replica… No; aniría al meu nom, al teu no, és només pq amb les meves nomines només, veuen que no arribo per pagar el pis i no me’l donen… És només fins que trobi algú per compartir el pis, perquè és una gran oportunitat i no vull perdre’l. Vale, demà te les porto.

Penjo… Penso… Comento… I, finalment, reacciono (digue’m lenta). Per començar, només fa 3 mesos que conec aquest company. Per curiositat… ja li he hagut de deixar diners 2 cops. Per continuar, es fot merdes de tot tipus. I per acabar no tinc ni idea amb qui compartirà el pis en cas de que trobi a algú. Si no paguen, em vindràn a buscar a mi. No crec que fos només donar nomines. M’haguessin fet firmar en algun lloc. Les coses no són tant fàcils ni tant boniques, i a ratos ja se’ns complica prou la vida com per anar arreplegant complicacions extres.

"Nuko? Mira que no faré lo de les nomines, no te les dono". "¿Y eso?". "Perquè no vull constar a cap lloc, prefereixo no fer-ho, no t’enfadis".

No que va… Si es descuida llença al mercat un repelente contra Xenia’s. I es que em paro a pensar en tot això, i crec que la que s’hauria d’enfadar sóc jo amb ell, per haver tingut la poca vergonya de demanar-me una cosa així. Éls dones la mà, i se t’emporten sencera. I es que, realment, hi ha extrems on la confiança fa fàstic.