Arxiu diari: 18-03-2006

Internet arreglat

Bé, ja tinc internet. Al final he reconfigurat el router, li he canviat el firmware, i unes quantes porqueries més (he merdejat tot sense saber què tocava) i ja tinc connexió de Telefònica a través el router inalàmbric de Terra… anda que si m’he d’esperar que m’ho arreglin ells… si vols estar ben servit, fes-te tú mateix el llit! Al final Timofónica se surt amb la seva i em quedo amb aquesta connexió (que per cert, de moment és més ràpida).

Abans de res, i primer de tot, passeu-vos pel Zapping, que està que crema! Marranades, imatges, el nou vídeo de l’Eli, i un fotimer de pàgines curioses per visitar! Ole, ole! Per cert, estic organitzant els links del Zapping en categories. Quines us agradaria que utilitzi? Per continguts? Per formats? Per gènere? Totes les idees són benvingudes ;) I tots els linkillos també!

Avui la Gemma ha portat a la seva neboda Nuri a casa. És la filla de sa germana. És la mar de mona… feia molt de temps que no jugava amb nens petits… i és que ja fa més d’un anys que estic fent d’auditor i des d’aleshores no he fet més de monitor d’esplai. Ja començo a tenir el mono! Potser a l’estiu faré unes colònies, o uns campaments! El cas és que ja oblidava com són, de monos, els nens… cada vegada més espaviladets… sobretot en la seva etapa preguntona…


…sempre es pot fer la
cirurgia

Planificant…

 

La idea era, que, com que plegàvem totes dues molt aviat, anar al gimnàs a les 6 de la tarda i recuperar totes les hores que no hem fet aquesta setmana mentre feiem petar la xerrada tranquilament. Però les coses van com van i no com les planifiques;

Aquest parell de protagonistes de Nissaga de Poder, s’han emocionat tant, que el primer que hem hagut de fer al veure’ns, ha sigut anar al ambulatori a buscar la pastilla del dia després.

Feia dos dies que a ella li havia marxat la regla, amb lo qual la probabilitat era gairebé nula, però la situació ja es prou complicada… Com perquè apareixin complicacions adicionals… Així que l’he acompanyat.

Hem aparcat el cotxe davant de la porta d’urgencies; un carrer amb una pendent cap amunt increible, amb els 4 intermitents.

Pensava que li la donarien al taulell que hi ha i prou… I no. L’han fet esperar, i s’ha hagut de visitar amb la doctora, que li ha fet unes quantes preguntes, li ha regalat un condó, i li ha fet prendre les pastilles.

Vinga, que ara si que podem anar al gimnàs, tampoc és tant tard… Som-hi.

Arribem al cotxe, i en tenia un aparcat just darrera. A sobre la co-piloto estava dins. "Merda, ja voràs que li dono ara al arrancar amb aquesta pedazo de pujada que hi ha… I tindrem bronca". L’arranco, puja 30 centimetres, i en baixa 50. Oh oh…

"Tranquila Xènia… va, tu fotali a tope". L’arrenco… pujo 40 cm, i el cotxe es para. Pero no es para de… calar-se, no. Es para d’una altra manera. De sobte. De forma incontrolada i incoherent. Que li passa? Ostia!! Pq s’encén la llum aquesta de la gasolina?! Si n’hi havia!!!! Haurà sigut per estar el cotxe en pendent i se n’ha anat tota cap a sota o que? ¿?

Tenim davant nostre, just a uns 7 metres, una corba a la dreta  que fa pla. Vinga, hem d’arribar-hi. Cada cop que intentava arrencar, suàvem mentre cridavem "vaaaaaa, si us plau si us plau si us plau!!!!!! va va va!!!" i… plup. Es tornava a parar. Vinga tornem-hi… "Vaaaaaaa! Aiaiaiaiaiai!!!!… plup." Clar, cada cop d’akests pujavem algo, però de tant en tant hi havia una baixada on perdiem tots els centímetres que haviem aconseguit pujar. La co-pilot del cotxe de darrera es deuria estar pixant. Mare meva, quan ho hem aconseguit… Quan hem aconseguit posar el cotxe en plà… Uf! Hem respirat taaaant profundament!!

Vinga, ara sí… Som-hi cap al gimnàs!! Primer anirem a posar gasolina amb el diposit ple per si de cas… Però encara tenim força temps.

Posem gasolina, i de camí… Sona el mobil.

"Pastelitoooooooooo com estaaaaaaaaaaaaaaaas!!!"

"Ai Xènia el que ens ha passat…"

"Que passa? Que ha passat??"

"Saps que haviem d’anar a Huesca a esquiar no? Doncs de camí… Quan anàvem per la Cerdanya… S’ha enfonsat el pedal del embrague i no tornava. S’ha trencat. Hem hagut de trucar a la grua, pero clar, no hi cabiem tots, aixi que als altres ens han pagat un taxi i ens han deixat a quí a la Nissan on arreglaràn el cotxe… I estem tots tirats… Tu per on estàs?"

"Jajaja!! Que tarats! No t’amoïnis, que ara us vinc a buscar!"

Ole ole!! Toootes les desgràcies juntes! I sort que no hem dit allò de "es que nada puede ir peor ya"; perque sinó fijo que es posa a ploure.

Quan hem arribat i els hem vist allà amb totes les maletes i la cara de frustració, no hem pogut fer res més que riure. Tenien moltes ganes d’anar-hi, ja fa temps que ho estaven planificant, i sempre surgia un imprevist o un altre; i ara que semblava que per fi… Pam! Apreten l’embrague en un canvi de marxa i es queda enfonsat jajaja… Son coses del destí, no s’hi pot fer res, només te’n pots riure… Perque la veritat es que feien gràcia. Hem estat xerrant molta estona mentre ens explicàven l’aventura, i quan ja havien acabat practicament… Just en aquell moment, ve la germana de l’altre amb el cotxe.

"O_O Que fan aqui? Us venen a buscar?"

"Sí.. Es que no sabia que ell us havia trucat tb… Marxem que anem a carregar totes les maletes!"

Dish!

Realment, era molt tard, però tot i així… hem anat al gimnàs. Un dia agotador… Però el propòsit… Complert!