Avui m’he llevat aviat, i mentre anava de Mataró a Vilanova i la Geltrú (amb cotxe, no pas a peu), he posat la ràdio. Com que només feien sardanes (i a aquella hora del matí no les trago) he posat un CD a l’atzar (bé, de fet l’he posat al lector de CDs). Era un remix d’aquells tant eclèctics que fem per escoltar al cotxe, on pot sonar des de Daniel el Higiénico fins a Miguel Rios, passant pels Pets, o fins i tot Alf Poier.
I el cas és que ha sonat una cançó que per a mi ha estat el “despertador” dels nens de l’esplai en moltes colònies i campaments, i que segur que tots hem escoltat algun cop. Un bonic quadre costumista, tota una petita obra d’art plena de veritats, una frase de la qual sempre m’ha calat més que la resta. Quina forma més entranyable de dir la veritat…
