Contràriament al post anterior… Hi ha gent, companys de feina, que s’arriben a estimar.
Tinc una amiga a la que li va passar algo més propi d’una serie de tv que de la realitat. Treballava. Tenia un company de feina que li agradava. Al company li agradava ella. Problema? Ell estava casat i acaba de tenir una criatura amb la seva dona. Ok, lo de la criatura és secundari, amb dir que estava casat, es suficient per tenir un problema, però, vulguis que no, sembla que un crio hi posa gravetat al asumpte.
Es lien. En secret. Ningú ho sap. Algú sospita. Ells també sospiten que ho sospiten. Ningú els jutja, sembla massa surrealista com per ser cert. Tot i així, ella passa nervis. A ell sembla no preocupar-li, el fet d’estar amb ella té prioritat sobre qualsevol altra cosa. Ella viu uns nervis entre el morbo i la por de que els enganxin. El malestar de la por, acaba guanyant. Parla amb ell, i li diu que això no pot seguir; ho han de deixar per molts motius;
1. Està molt mal fet. Les banyes no són bones.
2. Si algú a l’empresa s’enterés, se’n liaria una de ben grossa i ben incòmode.
3. Ella pot acabar enamorant-se, i seria un error.
Ell comprén la seva postura, no la comparteix, però l’accepta. Mai deixa de d’oferir-li mostres de carinyo. Es passa els caps de setmana pensant en ella, però dilluns reprimeix els seus instints sense mostrar-se com voldria perquè ella no es senti incòmoda en cap moment. Se l’estima.
Sense esperar-ho ningú, un bon dia, queda una plaça vacant com a responsable en una altra delegació. Ell s’hi presenta. L’entrevisten. L’agafen. Només ha de donar el "SÏ". Les condicions laborals són molt millors, la feina també, el sou, l’horari… Però hi ha una cosa que li sap molt greu deixar d’aquest lloc on treballa ara, que és ella.
Ella plora quan s’entera de que marxarà. Ell la consola dient que encara no és segur, i li posa la decisió a les seves mans dient-li que si no pot fer res més que mirar-la, marxarà; però si pot estar més aprop seu tal i com ho van estar un dia, es quedarà per ella.