Arxiu diari: 03-09-2006

50 dies i ja vaig of ass

Of ass. De cul. Avui vaig de cul! He de preparar unes coses per demà, i he de marxar més ràpid que en Satanàs després de sentir els paranoics desigs de l’Eva, o sigui que només us diré que avui és el cumple del Shadow, que les fotos del fòrum de màgia cada vegada diuen disbarats més grans, que les fotos de les “ex” del Ferran han tingut una molt bona acollida (i fins i tot m’ha dit que alguna deuvosguardenca n’hi ha enviat de seves) i que al Zàpping hi trobareu un munt de freakades, però que val la pena destacar els dibuixos d’hiperrealisme

I ara piro, que estic liadíssim amb un secret super secretós!
Només us donaré una pista…

5ena entrega

La 4ta es veu que no era el final…

Que fort. Sabeu perqué no va marxar al magatzem? No era per amor, no… Era perqué al magatzem no necessitaven a ningú!!!

Jo alucino amb com la gent pot mentir amb tanta tranquilita. El què s’arriba a fer per un polvo…

(Amb lo maca que havia quedat la història ú_ù).

 

 

Quatre; The End

 

Uf. S’aixeca pel matí atabalada. Ara arribarà a la feina i ell no hi serà. Avui anàva a l’altra delegació. Potser l’enyorança que sentirà  fins que ell arribi… Serà una rutina diària a partir d’ara si ell marxa. Li agafen ganes de plorar. Segueix treballant i pensa en el dinar que ha portat avui. No li vol donar més voltes. Aviat podrà parlar amb ell.

Ell arriba. Quan es veuen; "Como te ha ido?". "Muy bien, la verdad es que muy bien". Hi ha molta gent, i molta feina. Segueixen amb el que estàn fent, i esperen el moment de poder quedar-se sols. Sobretot i especialment ella. Tot i així, quan arriba el moment, és ell el que obre la conversa:

 

"Ayer cuando te fuiste, me diste una penita… ú_ù"

"Porque?"

"Porque me digiste ‘no te vayas’ con una carita…"

"Ya… Es que… No quiero que te vayas…"

"Y que me das para que me quede?"

"Lo que tu quieras"

"Tu ya sabes lo que quiero"

"Si, y por eso te lo digo…"

"De verdad?"

"Si"

"Entonces no me voy"

"Pero estas seguro? Piensalo bien"

"Yo siempre he estado seguro. Tu estas segura?"

"Si, lo estoy. Cuando me digiste que te ibas, empecé a arrepentirme y a hecharte de menos… y eso que todavia no te habias ido. No quiero que te vayas, quiero estar contigo"

"Sabes que te deseo muchisimo, no? Pienso en ti todas las noches antes de acostarme"

"Te voy a complicar la vida…"

"Porque? No lo haras"

"Eres consciente de lo que podria pasar? No piensas en lo que pasaria si tu mujer se enterara?"

"No. Es como tener que cruzar el rio, y ver que la unica barca que hay, se está marchando. No pienso en si se me va a romper la barca o en si va a volcar."

"Te quiero"

"Yo tambien te quiero. Mucho"

 

Si fos una peli, sería un final perfecte. Sempre m’he preguntat com seria una peli després del final, es a dir; suposant que la peli fos real i l’estiguessin filmant… Doncs seguir veient com seguiría la vida dels personatges un cop sortides "les lletres finals" i un cop les camares recollides. Per exemple, la peli de Naufrago… Com serà la vida d’aquest home després? I la que havia sigut la seva dona i va refer la vida pq pensava que era mort? S’acabará separant del marit? Pq si ho acaba fent, li haurà fet molta ràbia no haver-ho fet abans, quan el naufrago de la seva vida la va anar a buscar…

Doncs bé, aquí sí que podrem veure que passa després del the end, així que si la cosa es posa interessant, us mantindré informats.

3ª Entrega

 

Està decidit. Ella és la primera en saber-ho. Quan els altres li pregunten, ell encara contesta "todavia no lo se".

Sí, és el millor. Ella ho vol així, ha de marxar, això no podia ser de cap altra manera. Demà al matí ell marxa a l’altra delegació pq li expliquin com funciona tot plegat.

Aquesta tarda esta sent una merda. Ella està trista. Està molt trista. No somriu, no li fan gràcia les bromes de les seves companyes ni les sortides espontànies que tenen. Se’n va. Ara és en sèrio. Marxa. Quan arribi a la feina i miri al seu lloc, ja no hi serà. Perquè molestar-se en estar guapa cada matí? Ell ja no la veurà… Quan després de dinar vulgui gaudir de les converses de sobretaula que tenien, les haurà de recordar, perquè ja mai més tornaràn a ser reals.

És hora de plegar. Surten cap a fora, els dos saben que volen dir-se algo, però hi ha molta gent. Quan per fi es queden sols, arriba el bus d’ell. Ell la mira com dient… "m’anaves a dir algo, oi?". Ella fa que sí amb el cap i li deixa anar un "no te vayas…" amb molt de sentiment. Es separen.

La tarda no s’arregla. La nit no pinta millor tampoc. Parla amb una amiga pel msn dp de sopar. No té preu. Sempre l’anima. Ara ja no està tant trista. Se sent amb forces. La conversa ha anat plena de positivisme i de reflexions. Ella s’ha adonat d’una cosa molt important: No vol que marxi. Realment, no ho vol.

Ara l’invaeix la por. Una por tremenda. I no és pas por a estar-se equivocant al dir que no vol que marxi. Feia temps que no tenia tant clar un pensament. Tampoc li fa por el futur o el que pugui arribar a sentir per ell. Ni tant sols li fa por el que puguin dir els companys de feina si s’enteren. Res d’això li importa en aquests moments. La unica preocupació que té, la unica por, la única angoixa que la deixarà intranquila tota la nit, és la de no estar a temps de rectificar.

2ª Part…

 

Ella no pensava que era tant important per ell com per rebutjar una oportunitat així. Es queda flipant, i necessita unes hores… uns dies… per assimilar tot aixó que ha passat i que està passant. Sort que hi ha hagut el cap de setmana pel mig. Li ha anat molt bé poder-ho pensar desde diferents punts de vista… en calent… en fred… consultant-ho amb les millors amigues que té… amb el coixí… amb el insomni… veient-se reflexada en una serie de la tele… Sí, n’ha tingut prou. Ho té clar;

Sap perfectament que el millor és que marxi. Ojos que no ven… corazón que no siente (o cagarada que trepitjes, com diu ma mare… que possiblement tingui més raó ma mare que el dit popular, però d’això ja reflexionarem un altre dia). Un dia va decidir tallar amb això per uns motius molt clars, i sap que això és el que vol, sap que això és el millor.

Evidentment no li ho dirà tant clarament. A buen entendedor, pocas palabras.

"Que has decidido?"

"No… Yo no soy nadie para decidir esto, tienes que decidirlo tu, poner las cosas en la balanza y escojer lo que mas te convenga…"

"Ya las he puesto, y ya lo he decidido, si solo puedo mirarte, me voy; si me das mas, me quedo. "

"En realidad creo que es mejor que te vayas. Es una oportunidad muy grande y no quiero que la pierdas por mi. Esto va a ser un placer inmediato, pero irte puede suponer algo mas grande a la larga en tu vida. "

"Yo… ya lo he decidido, ahora voy a decirselo al jefe, pero… Quiero que tu me digas claramente si la situación cambiaria o no…"

"Que has decidido?"

"Contestame…"

"No, dimelo tu"

"Me voy"

"Si?"

"Si"

"Lo sabia"

"(mirada de "que hi farem")"

Cuba!

Primer treure’m la pols i les terenyines…

I ara… Per feina!

 

Un bon dia, ma mare em comenta la idea de marxar de vacances a Cuba. Fantastic! Emoció intriga, dolor de barriga… Nervis, maletes, hores de viatge…

Tot estupendu i fantàstic. Les terres d’allà, increibles, les platjes, millor encara, i la gent, millor que les dues anteriors juntes (sí, vaig conèixer un cubano).

Tornem. Li explico a la meva amiga Raquel lo genial que ha sigut tot, i fa; "perquè no anem nosaltres dues al agost?". Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!! Fantaaaaaaaaaaaaaaastic!!!! (Merci halcon viages, por esos 6 meses sin intereses)

Ara que sé el que és, el que hi ha, i tinc la certesa de lo increiblement bé que ens ho passarem, tinc el doble de nervis, el doble de emoció, el doble de intriga, i el doble de dolor de barriga.

Tot estupendíssim, i fantastiquíssim… o casi.

Els vincles afectius amb el cubano, creixen per moments. El primer cop va ser algo impactant i sorprenent, pero ara ja el segón, va ser de boig.

I ara no em ficaré a fer un discurs cursi sobre l’amor, però el que sí es cert, es que no pots dir mai "de este agua no beberé" perqué… Per boques, pam. Ets la primera que hi acabes bebent.

Jo sempre deia; "mai em casaré".