2ª Part…

 

Ella no pensava que era tant important per ell com per rebutjar una oportunitat així. Es queda flipant, i necessita unes hores… uns dies… per assimilar tot aixó que ha passat i que està passant. Sort que hi ha hagut el cap de setmana pel mig. Li ha anat molt bé poder-ho pensar desde diferents punts de vista… en calent… en fred… consultant-ho amb les millors amigues que té… amb el coixí… amb el insomni… veient-se reflexada en una serie de la tele… Sí, n’ha tingut prou. Ho té clar;

Sap perfectament que el millor és que marxi. Ojos que no ven… corazón que no siente (o cagarada que trepitjes, com diu ma mare… que possiblement tingui més raó ma mare que el dit popular, però d’això ja reflexionarem un altre dia). Un dia va decidir tallar amb això per uns motius molt clars, i sap que això és el que vol, sap que això és el millor.

Evidentment no li ho dirà tant clarament. A buen entendedor, pocas palabras.

"Que has decidido?"

"No… Yo no soy nadie para decidir esto, tienes que decidirlo tu, poner las cosas en la balanza y escojer lo que mas te convenga…"

"Ya las he puesto, y ya lo he decidido, si solo puedo mirarte, me voy; si me das mas, me quedo. "

"En realidad creo que es mejor que te vayas. Es una oportunidad muy grande y no quiero que la pierdas por mi. Esto va a ser un placer inmediato, pero irte puede suponer algo mas grande a la larga en tu vida. "

"Yo… ya lo he decidido, ahora voy a decirselo al jefe, pero… Quiero que tu me digas claramente si la situación cambiaria o no…"

"Que has decidido?"

"Contestame…"

"No, dimelo tu"

"Me voy"

"Si?"

"Si"

"Lo sabia"

"(mirada de "que hi farem")"

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *